dijous, 9 de juliol de 2009

Papers de literatura i humanitats (IV) - Baltasar Porcel "Olympia a mitjanit"

"Olympia a mitjanit" és una novel•la en la qual Baltasar Porcel juga amb els conceptes de la novel•lística tant del segle XIX com dels corrents més moderns del gènere que es començaren a donar en les obres dels escriptors del XX.

Veurem, però, que en els diferents elements d’anàlisi tradicional de la novel•la, la influència dels diferents corrents dels esmentats segles tenen una presència variable que porta a la definició al capdavall, d’un estil propi.

La figura del narrador que descobreix els esdeveniments amb el coneixement del passatLa història d’Olympia a mitjanit ens ve explicada per un narrador extern als personatges. És un narrador que podria tenir les característiques del del segle XIX amb la diferència que Porcel no li dóna el do de la omnisciència total: coneix el passat però desconeix el futur.
El que ens explica la història coneix la vida dels personatges i, quan ho considera adient, ens l’explica per contextualitzar-nos. En aquest sentit, anem coneixent la vida i les experiències anteriors dels personatges per mitjà de flash-backs que ens porten a moments anteriors per reconstruir les biografies dels participants en la trama.

No té coneixement del futur i això ho podem comprovar si veiem que els salts en el temps mai són a futur, mai van més enllà del temps natural en el qual es desenvolupa la història, el qual ve marcat per la successió de fets que es van donant a partir de la primera pàgina amb la trucada entre Marika Olivara de Torrent i Sinibald Rotger i que s’estén fins al viatge d’aquest segon a Islàndia per retrobar-se amb Olympia.

El plantejament lineal de l’estructura argumental amb salts en el temps per afavorir la descripció dels fets i els personatges de la seqüència principal

L’estructura argumental no és del tot lineal. Si bé hi ha una línia principal que fóra la que explica els esdeveniments que viu en Sinibald, i que s’inicia en els fets que s’expliquen en la primera pàgina com ja hem apuntat, també trobem, per una banda, unes ramificacions en forma de “subrelats” que donarien contingut als flash-backs que hem esmentat més amunt, i que permeten proveir el lector amb informació addicional sobre els personatges.

Per altra banda, Porcel ens va explicant, també, de forma paral•lela en el temps, a la línia que viu Sinibald, altres petites històries derivades, com les del notari Bonaventura de Bonmatí i la descoberta de les seves tendències sexuals amagades, la fi tràgica de Marika, etc.

El viatge a Islàndia tanca cronològicament la història i, en aquest cas, seguiria els principis de la novel•la del XIX ja que és en aquest punt, on conclou la recerca d’Olympia, la recerca d’allò que havia canviat la vida del mallorquí i el descobriment de la realitat de la islandesa, de la seva vida, del seu joc i de la seva realitat allunyada d’allò que el decebut Sinibald creia que era.

La tipologia dels personatges, la seva importància i l’esforç de l’autor en la seva descripció

A "Olympia a mitjanit" el lector acaba tenint un bon coneixement dels personatges principals. Aquest fet s’ha de considerar un mèrit de l’autor ja que, precisament, els protagonistes de l’obra no corresponen a estereotips sobre els quals el receptor de l’obra pugui tenir idees apriorístiques.

Hi ha un segon grup de personatges que sí que seguirien uns paràmetres més habituals i sobre els quals, Porcel no fa un esforç de descripció tan gran perquè el lector ja els pot conèixer millor i, també, perquè el seu paper tampoc és tan rellevant. En aquest grup hi trobaríem en Bartomeu Bosch (el tres Bs), l’Alejandro Bonmatí, el coronel Olivara, per anomenar-ne alguns.

Tornem als personatges que l’escriptor d’Andratx dibuixa amb més precisió. És aquí on podríem considerar que Porcel beu, d’una manera més clara, dels corrents moderns de la novel•la. En Sinibald, les germanes Olivara, el notari Bonmatí, l’Olympia, tots són personatges complexos, amb sentiments contradictoris, condicionats per l’entorn, per la cultura. Per aquesta raó el fil argumental s’ha de desviar a vegades, com ja hem explicat, per tal de poder explicar els fets passats que han viscut els personatges per tal que el lector pugui entendre les actituds actuals de la trama principal. Si no s’expliquessin la vida anterior i el matrimoni de Magdalena Elena amb Xisco Torres, els antecedents familiars de Sinibald, o la vida que porta a Islàndia l’Olympia, encara que sigui al final de l’obra, moltes de les seves actituds i reaccions no estarien justificades.

Un doble escenari que defineix els blocs argumentals de la història

L’escenari no és un element asèptic en les obres de Porcel que transcorren a Mallorca. La raó de l’ús que Porcel fa de la seva terra en la seva producció literària el trobem clarament explicat per ell mateix “(...) em vaig trobar obligat a escriure sobre allò que coneixia i que és o era Andratx. Millor dit, va resultar que en el moment d'"omplir" una situació o un personatge, si el situava a Andratx em semblava que adquiria una major sensualitat, un relleu superior, un enquadrament més adequat. L'experiència com a plataforma de la imaginació”. D’aquesta manera, no ha d’estranyar que gran part de l’acció passi a Sant Telm, a Andratx.

Amb tot, en aquesta obra l’escenari té un paper molt important a l’hora d’emmarcar els dos gran blocs temàtics: la Mallorca de les aventures arrauxades entre Olympia i Sinibald i la Islàndia de la realitat assenyada i crua.

És en aquest doble joc d’escenaris on Porcel es posicionaria amb els escriptors més moderns a l’hora de vincular els espais on passa l’acció amb la intenció de dotar la narració d’elements addicionals de descripció i contextualització.

Un temps i un ritme sense experiments

Independentment dels ja esmentats salts en el temps, podríem afirmar que Porcel fa un ús de la seqüència i del ritme cronològic molt proper als plantejaments dels novel•listes del XIX.

L’únic canvi en aquest tempo el trobem en l’espai que es dóna entre la partença d’Olympia cap a casa seva i el moment en el qual, Sinibald fa el viatge. Un cop a l’illa nòrdica, però, la història reprèn el mateix ritme de la seqüència principal sobre la qual havia corregut el fil principal de la història.

No hi ha experiments ni sorpreses per part de l’escriptor quant a l’explotació dels recursos del temps amb independència dels flash-backs ja comentats.

La particularitat d’un estil propi que, alhora és síntesi de les tradicions i la modernitat

L’estil d’Olympia a mitjanit podríem dir que és, simplement, “porcelià”. Quan Porcel ha de definir el seu estil, diu el següent: “Diuen i he dit que sóc a voltes força barroc. Però ja escrivia igual quan deien i deia que era força realista: hi ha les passions humanes i els colors i formes de la natura, en els meus escrits”.

A la novel•la trobem una infinitat de registres, sobretot en els diàlegs, dialectals, socials, etc, Trobem, també, paràgrafs d’una gran riquesa expressiva com “Van caminar per la platja agafats de la mà, hi havia parelles embolicades en la sorra. La nit dels nigromants, la foscor de cromatisme espès que emanava dels establiments, la làmina argentada del mar”.

D’aquesta manera, quant a l’estil, podríem afirmar que Porcel se situa en la modernitat que representa el conreu i desenvolupament d’un estil propi que no es contradiu amb afirmacions de l’andratxí com “Mai no m'han interessat els autors experimentals ni els avantguardistes. O m'han interessat poc, excepte quan la forma els ha servit per aconseguir un esclat fenomenal. Suposem Kafka. O Faulkner. Però sovint aquesta actitud literària no passa d'enginy, de saltironeig, que pretén trobar expressió a través de la distorsió. I no ho aconsegueix, excepte pels que viuen l'ambient i consideren el món no a través del que és, sinó del que ells hi aprecien”.

Conclusió

A "Olympia a mitjanit" veiem com Porcel és un autor molt particular que aprofita elements de la novel•la del segle XIX juntament amb recursos de la novel•la més moderna del XX. Això, junt amb el seu particular estil, recolzat en un gran domini de la llengua literària, fa que l’escriptor mallorquí sigui de difícil catalogació i que això es converteixi en un dels principals arguments per explicar l’alt valor afegit de la seva obra narrativa, en aquest cas la novel•la, per a la literatura catalana.