Haiku VII (tardor 2009)

Combat d'amors

victòries serenes

jauen exhausts

Haiku VI (tardor 2009)

En la foscor

palpo el meu cel

amb els somnis

Haiku V (tardor 2009)

Entre les mans

rendit i captiu

ulls clucs que riuen

Haiku IV (tardor 2009)

T'ho explico tot

t'imagino aquí

en el meu món

Haiku III (tardor 2009)

Obre les ales

esplèndides

gest al futur

Haiku II (tardor 2009)

És el meu nom

brot viu en el desert

somriure en flor

Haiku I (tardor 2009)

El so del vent

el soroll del silenci

ventada sorda

Il ladro di merendine

Quanto mi piacerebbe potere scrivere tutto il post in italiano correttamente senza sbagli ortografici. Comunque frequentando la lettura dei libri di Camilleri sulle indagine di Montalbano, non credo cho possa riuscire a farlo mai. 

Malgrat no em serveixi per poder consolidar el coneixement de la llengua italiana standard, a causa de l'adopció del dialecte local per escriure del seu autor, no puc deixar de sentir-me cada cop més enganxat a la lectura de les novel·les policíaques que tenen per escenari la Sicília que descriu Camilleri.

Les històries, per elles mateixes, ja són prou distretes en el context d'aquest gènere. Amb tot, però, el millor per a mi d'aquestes novel·les és el seu estil viu i directe. Es nota que l'escriptor també és cineasta. Les escenes i els diàlegs que et descriu, se't representen immediatament.

I com diu Andrea Camilleri a la "Nota dell'autore" al final de "Il ladro di merendine":

"Se la fantasia ha potuto coincidire con la realtà, la colpa è da addebitarsi, a mio parere, alla realtà".

Papers de literatura i humanitats (I) - Tirant lo Blanc com a compendi de tots els sabers

L’atzarosa i intensa vida del bregós mossèn Joanot Martorell i la gran quantitat de coneixements que adquirí de les seves experiències, s’abocaren amb més o menys intensitat en el Tirant lo Blanc.

Primer de tot, però, caldria fer esment dels efectes del llibre sobre els lectors. Des del punt de vista de la recepció de l’obra es podria afirmar que tant per al lector modern com per part del lector contemporani de l’obra (bé, que amb el lapsus de vint-i-cinc anys entre la redacció i la publicació) el Tirant no només és una novel•la cavalleresca amb la finalitat d’entretenir. Per als primers el llibre podia resultar un compendi de coneixements de l’època, necessaris per a uns estaments determinats, amb independència de la intencionalitat narratiava d’aquest . Per als segons, el llibre, malgrat el seu argument fictici, conté suficients elements referits a la realitat com per a poder-ne prendre una idea consistent de la realitat dels temps en els quals es fa transcòrrer la història.
Per altra banda, i com era habitual en les obres medievals, l’autor va “plagiar” nombrosos textos d’altres autors. Aquest fet comportava, per una banda un nivell cultural elevat per part de l’autor que li permetés conèixer les obres que prendria com a referència, per l’altra suposa tenir accés material a un conjunt significatiu d’obres. Aquest últim punt té fàcil explicació si atenem a la biografia de Martorell i recordem la seva vinculació física a les corts d’Alfons el Magnènim i de Carles de Viana i, hem de suposar, a tots els seus recursos bibliogràfics. Martí de Riquer exposa una relació de les fonts del Tirant que corrobora aquest últim punt que hem esmentat. Entre aquestes destaca diferents poemes de Cerverí de Girona, Lo Somni de Metge, el Libre de l’orde de cavalleria de Llull, les Històries troianes traduïdes per Conesa, les obres de Roís de Corella, la poesia de March, el Decameró, etc.

Reprenent el fil de l’inici d’aquesta exposició, i tenint en compte el què hem dit i el propi contingut de l’obra podríem fer una relació dels temes principals sobre els quals hom podria aprendre alguna cosa a partir de la lectura del llibre.
En tractar-se d’una obra en la qual el personatge principal és un cavaller, la informació sobre la cavalleria és profusa. Aquesta informació ja es troba en l’altra obra atribuïda a Martorell, i incorporada al Tirant, el Guillem de Varoic o “Tractat d’orde de cavalleria”, com ell l’anomenà. Per bastir la informació sobre aquest tema l’autor es basa en el ja esmentat llibre de Llull i en les seves pròpies experiències com a cavaller, en la seva estada a Anglaterra quan parla de l’orde de la Garrotera, etc. També és important l’aportació en forma de recull de cartes de batalla reals que hi ha a l’obra.

Martorell també demostra un coneixement prou sòlid en les arts de la guerra del segle XV que de ben segur tenien el seu origen en els ambients en els quals es mogué. Cal considerar que fins i tot se li atribueixen episodis de bandolersime . Una mostra d’aquests coneixements serien episodis del Tirant com els relacionats, per exemple, amb la recuperació de Rodes per als cavallers de l’Orde de l’Hospital o bé les campanyes al Nord d’Àfrica, entre altres.

La vida cortesana també està àmpliament exposada en el llibre. De la seva descripció també se’n podrien obtenir coneixements sobre les seves característiques. També sabem que Martorell coneixia aquest món de primera mà. Ja hem comentat la seva presència a les corts d’Alfons IV i de Carles de Viana. També ens consta la seva estada a la cort d’Enric VI d’Anglaterra per causa del seu plet amb Joan de Monpalau. No podem deixar tampoc de banda les activitats com a diplomàtic que Martorell desenvolupà entre les corts castellana d’Enric IV i la francesa de Lluís XI, l’Aranya Universal.

Amb tot, en el llibre no hi trobem només coneixements de tipus tan prosaïcs com els exposats fins ara. Dels episodis amorosos i de les actituds de les protagonistes femenines, sobretot, Plaerdemavida, Carmesina, Estefania, etc. el lector també pot obtenir una guia en ars amandi. D’una manera més transcendent, l’episodi de la mort del Tirant, Carmesina i l’emperador poden considerar, també, una guia del “bon morir”, de l’ars moriendi. Ja que l’autor feia moria el protagonista per causes no del tpt “cavalleresques”, si més no, oferia al lector una relació de “bones pràctiques” en relació a la mort: confessió de pecats, sagraments, elaboració del testament, una pregària, etc.

Per cloure aquest article és il•lustrativa la menció a unes paraules d’Albert Hauf que fa Xavier Renedo : “Segons Albert Hauf, el Tirant lo Blanc fou escrit amb la intenció de donar una forma narrativa als llibres fonamentals que hi havia d'haver en la biblioteca de tot bon cavaller: introduccions a l'art de la cavalleria, manuals d'estratègia militar, reculls de lletres de batalla, cròniques de cavallers famosos, tractats enciclopèdics...”.

El cavaller del lleó de Chrétien de Troyes (3 de 3)

Cavalcant pel bosc l’Ivany allibera un lleó que estava sent atacat per una serp. L’animal, com a mostra d’agraïment, el seguirà sempre i d’aquí prové el títol de la novel·la. A continuació, es troba amb Lunete, la donzella que li havia facilitat el casament amb Laudina. Aquesta darrera l’havia fet condemnar per aquest fet i només se’n sortiria si Ivany o en Gauvain lluitaven i vencien tres cavallers.

De camí, Ivany venç el gegant Harpí, salvant, d’aquesta manera, la neboda de Gauvain a qui el

 gegant tenia segrestada i de la qual volia abusar.

Finalment, lluita amb els tres cavallers esmentats, guanya i salva Lunete. Ivany, però, no es descobreix davant de Laudina. Torna a marxar i allibera tres-centes donzelles presoneres al castell de la Pèssima Aventura. Abans, però, s’havia compromès a defensar la filla petita del senyor de la Negra Espina que havia estat desposseïda de la seva part d’herència per la germana gran. El rei Artús es veu obligat, per raons de política feudal, a defensar la causa de la germana gran i encarrega la instrumentalització d’aquest suport a desgana al cavaller Gauvain.

 Per resoldre el litigi, lluiten Ivany contra Gauvain, sense reconèixer-se. Lluiten durant moltes hores i, finalment, descobreixen la seva identitat. Cadascú ofereix la victòria a l’altre fins que Artús decideix concedir a la germana petita la part que li pertoca.

Per acabar, i un cop més amb la intercessió de Lunete, Laudina accepta el retorn d’Ivany. Final feliç.

El cavaller del lleó de Chrétien de Troyes (2 de 3)

(... continua)

El cavaller derrotat mor i Ivany s’enamora de la vídua. La donzella l’ajuda a fer que aquesta també se n’enamori, fent-li veure que necessita un home fort per defensar les propietats davant dels atacs externs. Qui pot ser millor que aquell que ha vençut el seu difunt marit, tingut per un cavaller poderós? [Aquesta defensa és una obra mestra de la dialèctica!]

Finalment, Ivany i Laudina, com així s’anomena la vídua, es casen. Posteriorment, arriben Artús i els seus cavallers. Desfermen la tempesta i l’Ivany surt a veure qui ha estat. El cavaller de la cort d’Artús que

 s’ofereix per lluitar és el senescal Keu. El cavaller buscaraons de la cort artúrica i recurrent, també, en altres històries de la mateixa matèria. Ivany el derrota de manera humiliant. En aquest moment descobreix la seva personalitat i Artús està molt content de retrobar-lo. Un cop junts, Gauvain, el nebot d’Artús i gran amic d’Ivany el convenç de seguir amb la seva carrera de cavaller malgrat estar casat. Laudina li concedeix un any per tal que pugui córrer més aventures, però no més temps. Li dóna un anell que, mentre li sigui fidel, el farà pràcticament invencible.

Passa més d’un any sense que ell se n’adoni i apareix una donzella que li anuncia que ha incomplert la promesa feta a Laudina i que aquesta ja no l’espera. Li pren l’anell. Ivany resta abatut per la pena quan s’adona del que ha passat. Embogeix de tristor i penediment  i vaga pel bosc despullat i menjant del que troba i del que li escalfa un ermità per al qual ell caça.

Unes dames el troben mentre dormia i el reconeixen per una cicatriu de la cara. Amb un ungüent màgic li lleven la bogeria i Ivany resta un temps al servei de la dama, derrotant el seu principal enemic, el compte Alier. Tot i que la dama voldria que es quedés, Ivany decideix marxar.

(continuarà...)

"El cavaller del lleó" de Chretien de Troyes (1 de 3)

En els propers tres dimecres coneixerem la història de l'Ivany, "El cavaller del lleó".

La història comença amb la convocatòria, per part del rei Artús, de la seva cort per la Pentecosta. Un cop el rei s’ha retirat, davant la sorpresa de tots per la seva falta d’interès, a descansar, el cavaller Calogrenant explica una aventura que visqué set anys enrere.

Anava a la recerca d’aventures quan un pastor de braus li indica que hi ha una font amb maragdes en la qual, si s’hi vessa aigua, es desferma una gran tempesta. El cavaller, àvid d’emocions se n’hi va, llença l’aigua sobre les pedres precioses i desencadena una pluja, uns trons i uns llamps com no havia vist mai. Quan aquesta amaina, apareix un

 cavaller, enutjat i fortament armat que li recrimina el que acaba de fer, atès que la tempesta li ha malmès les seves propietats. Lluiten i Calogrenant perd.

Un cop sentida la història, Ivany, un dels cavallers de la cort i el protagonista de la nostra història, li retreu no haver explicat aquests fets abans per poder-lo venjar. El rei Artús, que havia sentit la història en tornar del seu descans, decideix que ell hi vol anar. Ivany, però, s’avança. Fa el mateix que havia fet Calogrenant: vessa l’aigua, fa esclatar la tempesta i s’espera a l’escomesa del cavaller. En aquest cas, però, és ell qui malfereix el cavaller. Aquest fuig corrents i Ivany l’empaita. Arriben fins al seu castell i allà Ivany queda atrapat. Només se’n pot sortir gràcies als favors màgics d’una donzella que està en deute amb ell per uns fets passats. El fa invisible i d’aquesta manera els seguidors del cavaller que ell havia vençut i perseguit no el poden veure ni prendre.

(continuarà...)

El Jaufré (5a part)

(continua...)

De camí a Carduel, on s’està la cort d’Artús, Jaufré s’acosta a una font on hi ha una donzella que demana ajuda perquè la seva senyora hi ha caigut. Quan s’hi atansa, la donzella l’empeny i cauen tots a l’aigua amb gran desesperació de Brunissèn i el seguici per la desaparició del cavaller.

La dama es presenta com aquella que va anar a la cort d’Artús a demanar ajuda. Li explica que Felló d’Albarua li vol prendre les seves propietats. Jaufré el combat i el venç i li demana a canvi un ocell de caça que té per poder-lo donar al rei. Jaufré està trist per la separació de Brunissèn.

Finalment, Jaufré i Brunissèn es retroben. De tornada a Carduel, Melian proposa fer una justa per tal que Jaufré pugui tornar l’afronta a Keu. Així ho fan i Jaufré humilia Keu.

Jaufré presenta Brunissèn al rei i a la reina. Es casen i en plena celebració apareix un escuder que diu que una gran ocell se li ha abraonat al damunt. El rei surt a trobar-lo i el gran ocell se l’endú amb gran desesperació de la cort. L’ocell se l’emporta a un castell i es revela com el cavaller mag un altre cop. Seguidament, Jaufré anuncia que se’n va amb Brunissèn però Artús li demana que no deixi mai la cavalleria.

Quan deixen la cort amb grans honors i passen per la font on Jaufré havia desaparegut, veuen aparèixer la dama que se l’havia endut. Aquesta resulta ser la fada de Gibel i els concedeix dons i regals a tots.

De camí es troben amb la vella deforme d’un episodi anterior. Jaufré li ofereix recuperar la seva antiga dignitat alliberant el pas que el dimoni (el cavaller negre) obstrueix. D’aquesta manera Jaufré venç l’únic enemic a qui no havia pogut guanyar.

Després de passar la primera nit a Montbrun amb Brunissèn, Jaufré demana a Melian que sigui indulgent amb Taulat.

I final de la història...

L'amor boig

Aquests dies he estat llegint "L'amor boig" de Pere Rovira. D'aquest en coneixia algunes poesies, sobretot dins del seu "Mar de dins" que el professor Sam Abrams tan bé sabia explicar als seus alumnes de Filologia Catalana a la UOC.

Feia temps que no m'enganxava tant a la lectura d'un llibre. A part d'un llenguatge acurat, d'aquells que quan el llegeixes et dóna la sensació que t'estàs alimentant de "saviesa lingüística", voldria destacar la seva trama i la seva estructura narrativa: una brillant i aclaparadora sopresa. Tot i que em moro de ganes de donar-vos més detalls, me n'hauré d'estar per no xafar-vos la guitarra si voleu emprendre l'experiència de llegir aquest llibre.

Vinga, poseu-vos-hi... us agradarà. Segur.

El Jaufré (4a part)

(continua...)

Arriben on els servents de Taulat tenen lligat el cavaller torturat per fer-lo pujar a la muntanya. Jaufré s’hi oposa i Taulat surt a combatre’l. Venç el protagonista de la història i allibera el cavaller torturat. Fa anar als protagonistes de la història a la cort del rei Artús per explicar què ha passat. Ara que ja ha resolt aquest tema, va a buscar Brunissèn.

Quan Taulat arriba a la cort d’Artús, hi ha una donzella que demana ajuda, però la cort artúrica està en decadència i ningú no la pot ajudar. Es fa el judici a Taulat i se’l condemna a passar set anys amb la mateixa pena que ell féu patir al cavaller torturat.

De camí cap a Montbrun, on viu Brunissèn, Jaufré deixa la filla d’Augier amb el seu pare. No el poden retenir gaire perquè ell vol anar a trobar-se amb la seva estimada.

Quan arriba a Montbrun, Brunissèn el rep amb un gran seguici i tots dos viuen en el dubte de dir o no allò que senten per l’altre. Passen una nit d’insomni amb aquestes cavil·lacions. Al dia següent, Jaufré es confessa induït per Brunissèn. Ella li demana garanties del seu amor.

Melian de Monmelior anuncia que arriba a Montbrun. És el cavaller torturat. Quan Jaufré i Brunissèn surten a trobar-lo, el cavaller és interpel·lat per la donzella que no havia rebut ajuda a la cort d’Artús. Jaufré se’n fa creus, però Brunissèn no vol que vagi a ajudar-la. Melian explica a Jaufré que el rei Artús el vol veure. Jaufré es vol quedar amb la seva estimada un temps i Melian s’ofereix per arreglar-los el matrimoni.

(continuarà...)

El Jaufré (3a part)

(continua...)

Pel camí es troba primer un traginer i després dos joves nobles que en un moment donat arrenquen a plorar i a lamentar-se. Quan Jaufré els demana per què ho fan intenten agredir-lo. Finalment, torna amb els joves que li preguen que no els ho torni a demanar.

Els dos joves són fills d’Augier d’Essart, un antic amic del pare de Jaufré. No aconsegueix saber el perquè del capteniment de la gent d’aquelles contrades però li donen una pista de com trobar Taulat. Ha d’anar, primer, a un castell on hi ha un cavaller ferit.

La dama que té cura de l’esmentat cavaller explica a Jaufré que Taulat l’obliga cada mes a pujar una muntanya. Quan arriba a dalt el pega fins que se li tornen a obrir un altre cop les ferides. El cavaller és el senyor natural de tots els que es planyen pel càstig que pateix. Taulat encara trigarà vuit dies a tornar i Jaufré decideix esperar-lo per combatre’l.

En l’espera, entra en un bosc i es troba una vella deforme que l’avisa que no hi entri. Jaufré no li fa cas i entra. Surt a trobar-lo un misteriós cavaller negre que desapareix quan Jaufré el fereix i torna a aparèixer com si res no hagués passat. Això es repeteix manta vegades, fins que arriba un ermità i el cavaller negre fuig. L’ermità l’acull fins al moment que ha de trobar-se amb Taulat.

Quan deixa la casa de l’ermità troba un gegant que porta la que resulta ser la filla d’Augier. Jaufré venç i se l’emporta.

(continuarà...)

El Jaufré (2a part)

(continua...)

En la persecució de Taulat, Jaufré troba un escuder atemorit que li demana que marxi d’aquelles contrades si vol viure. Algú que ha matat el seu senyor i s’ha endut una donzella. Un leprós que ha segrestat un nen el porta cap a una casa on hi ha la donzella vigilada per un gegant leprós amb una gran maça. Lluiten, guanya Jaufré però queda malferit i no pot sortir de la casa.

Es mou per la casa i es troba el leprós i tot de nens que ploren. Els tenia segrestats el gegant per curar-se amb la sang dels infants. L’obliga a explicar com sortir de la casa: partint un cap que trobarà en dos i resistint el que li passi a continuació. Troba el cap, el parteix en dos i la casa comença a caure-li al damunt, deixant-lo malferit. Ho supera i pot alliberar els presoners.

El cavall porta Jaufré fins a un jardí. Allí s’hi queda per dormir. La senyora del lloc, però, no pot dormir sense el soroll dels ocells que ha espantat Jaufré amb la seva presència. Envia un seguit de cavallers per prendre’l però fins que no hi van tots alhora no aconsegueixen reduir-lo.

Brunissèn, la senyora del lloc, el vol fer matar, però s’enamoren l’un de l’altre. Jaufré demana dormir abans de ser executat. Quan tots dormen, arrenquen a plorar i a lamentar-se. Jaufré demana què passa i l’agredeixen. Després els passa i segueixen dormint. Al cap d’unes hores torna a esdevenir-se el mateix. Jaufré no diu res i quan pot s’escapa.

(continuarà...)

El Jaufré (1a part)

El Jaufré és una obra molt important en el context de la literatura romànica. Es tracta de l'única novel·la artúrica coneguda escrita en llengua oocitana. A més, el seu autor anònim, de ben segur que era súbdit de la Corona Catalano-Aragonesa.

És una obra singular, atès que té tots els elements de la matèria artúrica, al mateix temps que incorpora una sèrie d'elements novedosos, com la comicitat i la crítica política, a causa de la seva elaboració posterior a l'època de, per exemple, Chrétien de Troyes, el gran autor de novel·les que tenien com a escenari la cort del rei Artús.

Per tal de promoure la lectura d'aquesta gran obra des d'aquesta modesta tribuna, en les properes setmanes explicarem la novel·la de manera sintètica. Espero que en gaudiu.

EL JAUFRÉ

Una introducció de tipus joglaresc ens situa la història a la cort del rei Artús, a Carduel. Comença la història amb un elogi al rei d’Aragó.

És Pentecosta i a la cort no poden dinar fins que ocorri una aventura. El rei decideix sortir a buscar-la. Sent uns planys en el bosc i troba un animal meravellós menjant-se el blat d’un molí. Quan l’intenta treure la bèstia del molí, s’hi enganxa sense voler i aquesta se l’emporta volant, amb gran desesperació dels cortesans que temien per la vida del rei. Aquest, finalment, és alliberat per la bèstia que resultà ser un cavaller mag.

Tornats a la cort, un jove escuder (Jaufré) demana ser investit cavaller. Al mateix temps, el cavaller Taulat mata un cavaller desafiant al rei. Jaufré es presta a combatre la provocació. Se li donen les armes i surt darrere de Taulat mentre Keu fa befa de la seva suposada inexperiència.

De camí, troba uns cavallers morts i un de malferit que li explica que Estout de Verfeuil mata tot cavaller que troba armat. Quan Jaufré arriba on aquest orgullós Estout té presoners a quaranta cavallers, combaten i venç Jaufré.

Segueix i troba una llança blanca penjada d’un arbre. Quan la despenja, apareix un nan que li anuncia que per haver fet això acabarà penjat. Surt un cavaller que l’amenaça, lluiten i Jaufré torna a vèncer.

Seguidament, troba un guardià que li barra el pas i li demana les armes i el cavall si vol continuar el camí. Lluiten i Jaufré guanya, li talla els peus i el guardià li confessa que té uns cavallers presoners que Jaufré allibera.

(continuarà...)

Haik13

En el breu xàfec

esguard impassible

surt aviat el sol

Un gran llibre de contes

Feia temps que no gaudia tant de la lectura d'un llibre de contes com amb la de Tretze tristos tràngols de l'Albert Sánchez Piñol. Absolutament tots els contes són interessantíssims.

Recomano la seva lectura de totes, totes.

Apa, a llegir!