Gloria, Gloria is the feeling when peoples blaze their trail to freedom!!!!
Entrades
La factura invisible de que te vigilen
Fa 3 dies
dimarts, 30 de juny del 2009
dijous, 25 de juny del 2009
Il ladro di merendine
Quanto mi piacerebbe potere scrivere tutto il post in italiano correttamente senza sbagli ortografici. Comunque frequentando la lettura dei libri di Camilleri sulle indagine di Montalbano, non credo cho possa riuscire a farlo mai.
Malgrat no em serveixi per poder consolidar el coneixement de la llengua italiana standard, a causa de l'adopció del dialecte local per escriure del seu autor, no puc deixar de sentir-me cada cop més enganxat a la lectura de les novel·les policíaques que tenen per escenari la Sicília que descriu Camilleri.
Les històries, per elles mateixes, ja són prou distretes en el context d'aquest gènere. Amb tot, però, el millor per a mi d'aquestes novel·les és el seu estil viu i directe. Es nota que l'escriptor també és cineasta. Les escenes i els diàlegs que et descriu, se't representen immediatament.
I com diu Andrea Camilleri a la "Nota dell'autore" al final de "Il ladro di merendine":
"Se la fantasia ha potuto coincidire con la realtà, la colpa è da addebitarsi, a mio parere, alla realtà".
Papers de literatura i humanitats (II) - La Cancelleria i la llengua
No se'n parla gaire però és de justícia destacar el paper de la Cancelleria Reial en la creació d’un model de llengua apte per a tots els usos moderns (de l’època baix medieval) d’aquesta. La Cancelleria era l’organisme administratiu de la Corona d’Aragó i redactava tots els documents necessaris per a la gestió de l’Estat. La documentació generada havia d’estar redactada en llatí, català i aragonès, aquestes dues darreres com a llengües “oficials” de la Corona.
La gran importància que sobre l’ús de la llengua catalana féu la Cancelleria rau en el model lingüístic que creà, empreà i difongué. La koiné administrativa utilitzada pels notaris i protonotaris de la Cancelleria rebé una forta influència del llatí amb el qual treballaven de manera prioritària. Així doncs, el català de la Cancelleria adoptà estructures sintàctiques i del lèxic llatines, amb el resultat d’un model de llengua allunyat de qualsevol dialectalisme o forma parlada.
Amb tot, però, hi hagué dues etapes en aquest procés. Fins als anys vuitanta del segle XIV, el català de la Cancelleria és una llengua forçada per l’assimilació artificial de les estructures llatines, fins al punt de perdre gran part de les seves característiques pròpies, resultat de
l’evolució dels últims segles. A partir de finals del XIII, però, el català escrit pels funcionaris de la Cancelleria s’inspira més en els clàssics llatins i en les adaptacions que en fan els renaixentistes italians com Petrarca, i produeixen un nou model de llengua amb un model de prosa més flexible, que adapta la sintaxi llatina d’una manera menys artificiosa. Entre els artífexs d’aquest canvi cal destacar en Bernat Metge. Aquest model de prosa s’extengué a tots els àmbits de registre lingüístic elevat com a imitació prestigiosa d’aquest.
dimarts, 23 de juny del 2009
Music for Independence Day Celebration (III)
Some examples must be followed. United States nationals' pride for their symbols (flag, anthem, authorities, etc), for instance, is enviable.
Imagine your nation enjoying your national anthem as Americans did (and will always do) on the occasion of the video I attach.
Sometimes the States should be closer to our hearts than Europe. Who's gonna save us first if we need some help? Guess!
divendres, 19 de juny del 2009
Papers de literatura i humanitats (I) - Tirant lo Blanc com a compendi de tots els sabers
L’atzarosa i intensa vida del bregós mossèn Joanot Martorell i la gran quantitat de coneixements que adquirí de les seves experiències, s’abocaren amb més o menys intensitat en el Tirant lo Blanc.
Primer de tot, però, caldria fer esment dels efectes del llibre sobre els lectors. Des del punt de vista de la recepció de l’obra es podria afirmar que tant per al lector modern com per part del lector contemporani de l’obra (bé, que amb el lapsus de vint-i-cinc anys entre la redacció i la publicació) el Tirant no només és una novel•la cavalleresca amb la finalitat d’entretenir. Per als primers el llibre podia resultar un compendi de coneixements de l’època, necessaris per a uns estaments determinats, amb independència de la intencionalitat narratiava d’aquest . Per als segons, el llibre, malgrat el seu argument fictici, conté suficients elements referits a la realitat com per a poder-ne prendre una idea consistent de la realitat dels temps en els quals es fa transcòrrer la història.
Per altra banda, i com era habitual en les obres medievals, l’autor va “plagiar” nombrosos textos d’altres autors. Aquest fet comportava, per una banda un nivell cultural elevat per part de l’autor que li permetés conèixer les obres que prendria com a referència, per l’altra suposa tenir accés material a un conjunt significatiu d’obres. Aquest últim punt té fàcil explicació si atenem a la biografia de Martorell i recordem la seva vinculació física a les corts d’Alfons el Magnènim i de Carles de Viana i, hem de suposar, a tots els seus recursos bibliogràfics. Martí de Riquer exposa una relació de les fonts del Tirant que corrobora aquest últim punt que hem esmentat. Entre aquestes destaca diferents poemes de Cerverí de Girona, Lo Somni de Metge, el Libre de l’orde de cavalleria de Llull, les Històries troianes traduïdes per Conesa, les obres de Roís de Corella, la poesia de March, el Decameró, etc.
Reprenent el fil de l’inici d’aquesta exposició, i tenint en compte el què hem dit i el propi contingut de l’obra podríem fer una relació dels temes principals sobre els quals hom podria aprendre alguna cosa a partir de la lectura del llibre.
En tractar-se d’una obra en la qual el personatge principal és un cavaller, la informació sobre la cavalleria és profusa. Aquesta informació ja es troba en l’altra obra atribuïda a Martorell, i incorporada al Tirant, el Guillem de Varoic o “Tractat d’orde de cavalleria”, com ell l’anomenà. Per bastir la informació sobre aquest tema l’autor es basa en el ja esmentat llibre de Llull i en les seves pròpies experiències com a cavaller, en la seva estada a Anglaterra quan parla de l’orde de la Garrotera, etc. També és important l’aportació en forma de recull de cartes de batalla reals que hi ha a l’obra.
Martorell també demostra un coneixement prou sòlid en les arts de la guerra del segle XV que de ben segur tenien el seu origen en els ambients en els quals es mogué. Cal considerar que fins i tot se li atribueixen episodis de bandolersime . Una mostra d’aquests coneixements serien episodis del Tirant com els relacionats, per exemple, amb la recuperació de Rodes per als cavallers de l’Orde de l’Hospital o bé les campanyes al Nord d’Àfrica, entre altres.
La vida cortesana també està àmpliament exposada en el llibre. De la seva descripció també se’n podrien obtenir coneixements sobre les seves característiques. També sabem que Martorell
coneixia aquest món de primera mà. Ja hem comentat la seva presència a les corts d’Alfons IV i de Carles de Viana. També ens consta la seva estada a la cort d’Enric VI d’Anglaterra per causa del seu plet amb Joan de Monpalau. No podem deixar tampoc de banda les activitats com a diplomàtic que Martorell desenvolupà entre les corts castellana d’Enric IV i la francesa de Lluís XI, l’Aranya Universal.
Amb tot, en el llibre no hi trobem només coneixements de tipus tan prosaïcs com els exposats fins ara. Dels episodis amorosos i de les actituds de les protagonistes femenines, sobretot, Plaerdemavida, Carmesina, Estefania, etc. el lector també pot obtenir una guia en ars amandi. D’una manera més transcendent, l’episodi de la mort del Tirant, Carmesina i l’emperador poden considerar, també, una guia del “bon morir”, de l’ars moriendi. Ja que l’autor feia moria el protagonista per causes no del tpt “cavalleresques”, si més no, oferia al lector una relació de “bones pràctiques” en relació a la mort: confessió de pecats, sagraments, elaboració del testament, una pregària, etc.
Per cloure aquest article és il•lustrativa la menció a unes paraules d’Albert Hauf que fa Xavier Renedo : “Segons Albert Hauf, el Tirant lo Blanc fou escrit amb la intenció de donar una forma narrativa als llibres fonamentals que hi havia d'haver en la biblioteca de tot bon cavaller: introduccions a l'art de la cavalleria, manuals d'estratègia militar, reculls de lletres de batalla, cròniques de cavallers famosos, tractats enciclopèdics...”.
Primer de tot, però, caldria fer esment dels efectes del llibre sobre els lectors. Des del punt de vista de la recepció de l’obra es podria afirmar que tant per al lector modern com per part del lector contemporani de l’obra (bé, que amb el lapsus de vint-i-cinc anys entre la redacció i la publicació) el Tirant no només és una novel•la cavalleresca amb la finalitat d’entretenir. Per als primers el llibre podia resultar un compendi de coneixements de l’època, necessaris per a uns estaments determinats, amb independència de la intencionalitat narratiava d’aquest . Per als segons, el llibre, malgrat el seu argument fictici, conté suficients elements referits a la realitat com per a poder-ne prendre una idea consistent de la realitat dels temps en els quals es fa transcòrrer la història.
Per altra banda, i com era habitual en les obres medievals, l’autor va “plagiar” nombrosos textos d’altres autors. Aquest fet comportava, per una banda un nivell cultural elevat per part de l’autor que li permetés conèixer les obres que prendria com a referència, per l’altra suposa tenir accés material a un conjunt significatiu d’obres. Aquest últim punt té fàcil explicació si atenem a la biografia de Martorell i recordem la seva vinculació física a les corts d’Alfons el Magnènim i de Carles de Viana i, hem de suposar, a tots els seus recursos bibliogràfics. Martí de Riquer exposa una relació de les fonts del Tirant que corrobora aquest últim punt que hem esmentat. Entre aquestes destaca diferents poemes de Cerverí de Girona, Lo Somni de Metge, el Libre de l’orde de cavalleria de Llull, les Històries troianes traduïdes per Conesa, les obres de Roís de Corella, la poesia de March, el Decameró, etc.
Reprenent el fil de l’inici d’aquesta exposició, i tenint en compte el què hem dit i el propi contingut de l’obra podríem fer una relació dels temes principals sobre els quals hom podria aprendre alguna cosa a partir de la lectura del llibre.
En tractar-se d’una obra en la qual el personatge principal és un cavaller, la informació sobre la cavalleria és profusa. Aquesta informació ja es troba en l’altra obra atribuïda a Martorell, i incorporada al Tirant, el Guillem de Varoic o “Tractat d’orde de cavalleria”, com ell l’anomenà. Per bastir la informació sobre aquest tema l’autor es basa en el ja esmentat llibre de Llull i en les seves pròpies experiències com a cavaller, en la seva estada a Anglaterra quan parla de l’orde de la Garrotera, etc. També és important l’aportació en forma de recull de cartes de batalla reals que hi ha a l’obra.
Martorell també demostra un coneixement prou sòlid en les arts de la guerra del segle XV que de ben segur tenien el seu origen en els ambients en els quals es mogué. Cal considerar que fins i tot se li atribueixen episodis de bandolersime . Una mostra d’aquests coneixements serien episodis del Tirant com els relacionats, per exemple, amb la recuperació de Rodes per als cavallers de l’Orde de l’Hospital o bé les campanyes al Nord d’Àfrica, entre altres.
La vida cortesana també està àmpliament exposada en el llibre. De la seva descripció també se’n podrien obtenir coneixements sobre les seves característiques. També sabem que Martorell
coneixia aquest món de primera mà. Ja hem comentat la seva presència a les corts d’Alfons IV i de Carles de Viana. També ens consta la seva estada a la cort d’Enric VI d’Anglaterra per causa del seu plet amb Joan de Monpalau. No podem deixar tampoc de banda les activitats com a diplomàtic que Martorell desenvolupà entre les corts castellana d’Enric IV i la francesa de Lluís XI, l’Aranya Universal.Amb tot, en el llibre no hi trobem només coneixements de tipus tan prosaïcs com els exposats fins ara. Dels episodis amorosos i de les actituds de les protagonistes femenines, sobretot, Plaerdemavida, Carmesina, Estefania, etc. el lector també pot obtenir una guia en ars amandi. D’una manera més transcendent, l’episodi de la mort del Tirant, Carmesina i l’emperador poden considerar, també, una guia del “bon morir”, de l’ars moriendi. Ja que l’autor feia moria el protagonista per causes no del tpt “cavalleresques”, si més no, oferia al lector una relació de “bones pràctiques” en relació a la mort: confessió de pecats, sagraments, elaboració del testament, una pregària, etc.
Per cloure aquest article és il•lustrativa la menció a unes paraules d’Albert Hauf que fa Xavier Renedo : “Segons Albert Hauf, el Tirant lo Blanc fou escrit amb la intenció de donar una forma narrativa als llibres fonamentals que hi havia d'haver en la biblioteca de tot bon cavaller: introduccions a l'art de la cavalleria, manuals d'estratègia militar, reculls de lletres de batalla, cròniques de cavallers famosos, tractats enciclopèdics...”.
dimarts, 16 de juny del 2009
Music for Independence Day Celebration (II)
Joy, joy we will all feel on such a great day...
Portsmouth from Mike Olfield might be danced for all of the audience. Hundreds of thousands of Catalans dancing hand in hand along the streets of the nation, bidding farewell to centuries of foreign oppression.
divendres, 12 de juny del 2009
10 anys de Filologia Catalana a la UOC
A finals de maig vaig ser convidat a participar en els actes de celebració dels 10 anys dels estudis de Filologia Catalana a la UOC.
Us penjo el video de la meva intervenció en l'acte (per als meus fans, surto a partir del minut 24:40!).
Us penjo el video de la meva intervenció en l'acte (per als meus fans, surto a partir del minut 24:40!).
dilluns, 8 de juny del 2009
Music for Independence Day Celebration (I)
Independence Day for Catalonia will undoubtedly be the greatest day of our history. We will surely overflow with happiness and satisfaction.
Now, when we do not know yet how long we will have to wait for this moment, we have to start working to achieve it... as soon as possible. Simultaneously, we might begin with the organization of the celebration acts.
It is my intention to make a proposal of musics for the occasion. Imagine a crowd occupaying the streets of the nation rejoicing at the fulfillment of our common dream.
Let's start with a glorious and moving piece which has become widely popular in an adaptation for the anthem of the European Champions League.
Ladies and Gentlemen: Zadok the Priest, by Georg Friedrich Händel
dimecres, 29 d’abril del 2009
El cavaller del lleó de Chrétien de Troyes (3 de 3)
Cavalcant pel bosc l’Ivany allibera un lleó que estava sent atacat per una serp. L’animal, com a mostra d’agraïment, el seguirà sempre i d’aquí prové el títol de la novel·la. A continuació, es troba amb Lunete, la donzella que li havia facilitat el casament amb Laudina. Aquesta darrera l’havia fet condemnar per aquest fet i només se’n sortiria si Ivany o en Gauvain lluitaven i vencien tres cavallers.
De camí, Ivany venç el gegant Harpí, salvant, d’aquesta manera, la neboda de Gauvain a qui el
gegant tenia segrestada i de la qual volia abusar.
Finalment, lluita amb els tres cavallers esmentats, guanya i salva Lunete. Ivany, però, no es descobreix davant de Laudina. Torna a marxar i allibera tres-centes donzelles presoneres al castell de la Pèssima Aventura. Abans, però, s’havia compromès a defensar la filla petita del senyor de la Negra Espina que havia estat desposseïda de la seva part d’herència per la germana gran. El rei Artús es veu obligat, per raons de política feudal, a defensar la causa de la germana gran i encarrega la instrumentalització d’aquest suport a desgana al cavaller Gauvain.
Per resoldre el litigi, lluiten Ivany contra Gauvain, sense reconèixer-se. Lluiten durant moltes hores i, finalment, descobreixen la seva identitat. Cadascú ofereix la victòria a l’altre fins que Artús decideix concedir a la germana petita la part que li pertoca.
Per acabar, i un cop més amb la intercessió de Lunete, Laudina accepta el retorn d’Ivany. Final feliç.
dimecres, 22 d’abril del 2009
El cavaller del lleó de Chrétien de Troyes (2 de 3)
(... continua)
El cavaller derrotat mor i Ivany s’enamora de la vídua. La donzella l’ajuda a fer que aquesta també se n’enamori, fent-li veure que necessita un home fort per defensar les propietats davant dels atacs externs. Qui pot ser millor que aquell que ha vençut el seu difunt marit, tingut per un cavaller poderós? [Aquesta defensa és una obra mestra de la dialèctica!]
Finalment, Ivany i Laudina, com així s’anomena la vídua, es casen. Posteriorment, arriben Artús i els seus cavallers. Desfermen la tempesta i l’Ivany surt a veure qui ha estat. El cavaller de la cort d’Artús que
s’ofereix per lluitar és el senescal Keu. El cavaller buscaraons de la cort artúrica i recurrent, també, en altres històries de la mateixa matèria. Ivany el derrota de manera humiliant. En aquest moment descobreix la seva personalitat i Artús està molt content de retrobar-lo. Un cop junts, Gauvain, el nebot d’Artús i gran amic d’Ivany el convenç de seguir amb la seva carrera de cavaller malgrat estar casat. Laudina li concedeix un any per tal que pugui córrer més aventures, però no més temps. Li dóna un anell que, mentre li sigui fidel, el farà pràcticament invencible.
Passa més d’un any sense que ell se n’adoni i apareix una donzella que li anuncia que ha incomplert la promesa feta a Laudina i que aquesta ja no l’espera. Li pren l’anell. Ivany resta abatut per la pena quan s’adona del que ha passat. Embogeix de tristor i penediment i vaga pel bosc despullat i menjant del que troba i del que li escalfa un ermità per al qual ell caça.
Unes dames el troben mentre dormia i el reconeixen per una cicatriu de la cara. Amb un ungüent màgic li lleven la bogeria i Ivany resta un temps al servei de la dama, derrotant el seu principal enemic, el compte Alier. Tot i que la dama voldria que es quedés, Ivany decideix marxar.
(continuarà...)
dimecres, 15 d’abril del 2009
"El cavaller del lleó" de Chretien de Troyes (1 de 3)
En els propers tres dimecres coneixerem la història de l'Ivany, "El cavaller del lleó".
La història comença amb la convocatòria, per part del rei Artús, de la seva cort per la Pentecosta. Un cop el rei s’ha retirat, davant la sorpresa de tots per la seva falta d’interès, a descansar, el cavaller Calogrenant explica una aventura que visqué set anys enrere.
Anava a la recerca d’aventures quan un pastor de braus li indica que hi ha una font amb maragdes en la qual, si s’hi vessa aigua, es desferma una gran tempesta. El cavaller, àvid d’emocions se n’hi va, llença l’aigua sobre les pedres precioses i desencadena una pluja, uns trons i uns llamps com no havia vist mai. Quan aquesta amaina, apareix un
cavaller, enutjat i fortament armat que li recrimina el que acaba de fer, atès que la tempesta li ha malmès les seves propietats. Lluiten i Calogrenant perd.
Un cop sentida la història, Ivany, un dels cavallers de la cort i el protagonista de la nostra història, li retreu no haver explicat aquests fets abans per poder-lo venjar. El rei Artús, que havia sentit la història en tornar del seu descans, decideix que ell hi vol anar. Ivany, però, s’avança. Fa el mateix que havia fet Calogrenant: vessa l’aigua, fa esclatar la tempesta i s’espera a l’escomesa del cavaller. En aquest cas, però, és ell qui malfereix el cavaller. Aquest fuig corrents i Ivany l’empaita. Arriben fins al seu castell i allà Ivany queda atrapat. Només se’n pot sortir gràcies als favors màgics d’una donzella que està en deute amb ell per uns fets passats. El fa invisible i d’aquesta manera els seguidors del cavaller que ell havia vençut i perseguit no el poden veure ni prendre.
(continuarà...)
divendres, 10 d’abril del 2009
Crònica de la independència
Feia temps que no llegia un llibre que em provoqués un tal optimisme com el darrer de la Patricia Gabancho.
Per als independentistes, veure sobre paper la representació d'un futur escrit per un altre dóna un alè d'esperança en copsar que allò que hom desitja pot tenir una certa, o una gran objectivitat.
Vull agrair a la Sra.Gabancho la seva obra. Ensems, espero que els independentistes que la llegeixin reforcin el seu esperit i que aquells que encara no ho són hi vegin una possibilitat de futur perfectament realitzable. Fa temps que tinc la sensació que estem en un moment d'inflexió.
Només hi ha un parell de coses que no m'agraden del futur que ens mostra l'auto
ra: el fet que Catalunya no tingui exèrcit (no siguem ingenus!) i el plantejament velat d'una situació molt crítica als Estats Units del president Obama. Els americans poden ser uns dels que més ens ajudin en el nostre objectiu de llibertat. Tinguem-ho en compte.
Llegiu-lo, llegiu-lo i, sobretot, creieu-vos el que us diu: tant elslectors com els personatges reals que sortiu en el llibre amb un paper rellevant.
dimecres, 4 de març del 2009
El Jaufré (5a part)
(continua...)
De camí a Carduel, on s’està la cort d’Artús, Jaufré s’acosta a una font on hi ha una donzella que demana ajuda perquè la seva senyora hi ha caigut. Quan s’hi atansa, la donzella l’empeny i cauen tots a l’aigua amb gran desesperació de Brunissèn i el seguici per la desaparició del cavaller.
La dama es presenta com aquella que va anar a la cort d’Artús a demanar ajuda. Li explica que Felló d’Albarua li vol prendre les seves propietats. Jaufré el combat i el venç i li demana a canvi un ocell de caça que té per poder-lo donar al rei. Jaufré està trist per la separació de Brunissèn.
Finalment, Jaufré i Brunissèn es retroben. De tornada a Carduel, Melian proposa fer una justa per tal que Jaufré pugui tornar l’afronta a Keu. Així ho fan i Jaufré humilia Keu.
Jaufré presenta Brunissèn al rei i a la reina. Es casen i en plena celebració apareix un escuder que diu que una gran ocell se li ha abraonat al damunt. El rei surt a trobar-lo i el gran ocell se l’endú amb gran desesperació de la cort. L’ocell se l’emporta a un castell i es revela com el cavaller mag un altre cop. Seguidament, Jaufré anuncia que se’n va amb Brunissèn però Artús li demana que no deixi mai la cavalleria.
Quan deixen la cort amb grans honors i passen per la font on Jaufré havia desaparegut, veuen aparèixer la dama que se l’havia endut. Aquesta resulta ser la fada de Gibel i els concedeix dons i regals a tots.
De camí es troben amb la vella deforme d’un episodi anterior. Jaufré li ofereix recuperar la seva antiga dignitat alliberant el pas que el dimoni (el cavaller negre) obstrueix. D’aquesta manera Jaufré venç l’únic enemic a qui no havia pogut guanyar.
Després de passar la primera nit a Montbrun amb Brunissèn, Jaufré demana a Melian que sigui indulgent amb Taulat.
I final de la història...
dimarts, 3 de març del 2009
L'amor boig
Aquests dies he estat llegint "L'amor boig" de Pere Rovira. D'aquest en coneixia algunes poesies, sobretot dins del seu "Mar de dins" que el professor Sam Abrams tan bé sabia explicar als seus alumnes de Filologia Catalana a la UOC.
Feia temps que no m'enganxava tant a la lectura d'un llibre. A part d'un llenguatge acurat, d'aquells que quan el llegeixes et dóna la sensació que t'estàs alimentant de "saviesa lingüística", voldria destacar la seva trama i la seva estructura narrativa: una brillant i aclaparadora sopresa. Tot i que em moro de ganes de donar-vos més detalls, me n'hauré d'estar per no xafar-vos la guitarra si voleu emprendre l'experiència de llegir aquest llibre.
Vinga, poseu-vos-hi... us agradarà. Segur.
dimecres, 25 de febrer del 2009
El Jaufré (4a part)
(continua...)
Arriben on els servents de Taulat tenen lligat el cavaller torturat per fer-lo pujar a la muntanya. Jaufré s’hi oposa i Taulat surt a combatre’l. Venç el protagonista de la història i allibera el cavaller torturat. Fa anar als protagonistes de la història a la cort del rei Artús per explicar què ha passat. Ara que ja ha resolt aquest tema, va a buscar Brunissèn.
Quan Taulat arriba a la cort d’Artús, hi ha una donzella que demana ajuda, però la cort artúrica està en decadència i ningú no la pot ajudar. Es fa el judici a Taulat i se’l condemna a passar set anys amb la mateixa pena que ell féu patir al cavaller torturat.
De camí cap a Montbrun, on viu Brunissèn, Jaufré deixa la filla d’Augier amb el seu pare. No el poden retenir gaire perquè ell vol anar a trobar-se amb la seva estimada.
Quan arriba a Montbrun, Brunissèn el rep amb un gran seguici i tots dos viuen en el dubte de dir o no allò que senten per l’altre. Passen una nit d’insomni amb aquestes cavil·lacions. Al dia següent, Jaufré es confessa induït per Brunissèn. Ella li demana garanties del seu amor.
Melian de Monmelior anuncia que arriba a Montbrun. És el cavaller torturat. Quan Jaufré i Brunissèn surten a trobar-lo, el cavaller és interpel·lat per la donzella que no havia rebut ajuda a la cort d’Artús. Jaufré se’n fa creus, però Brunissèn no vol que vagi a ajudar-la. Melian explica a Jaufré que el rei Artús el vol veure. Jaufré es vol quedar amb la seva estimada un temps i Melian s’ofereix per arreglar-los el matrimoni.
(continuarà...)
divendres, 20 de febrer del 2009
El Jaufré (3a part)
(continua...)
Pel camí es troba primer un traginer i després dos joves nobles que en un moment donat arrenquen a plorar i a lamentar-se. Quan Jaufré els demana per què ho fan intenten agredir-lo. Finalment, torna amb els joves que li preguen que no els ho torni a demanar.
Els dos joves són fills d’Augier d’Essart, un antic amic del pare de Jaufré. No aconsegueix saber el perquè del capteniment de la gent d’aquelles contrades però li donen una pista de com trobar Taulat. Ha d’anar, primer, a un castell on hi ha un cavaller ferit.
La dama que té cura de l’esmentat cavaller explica a Jaufré que Taulat l’obliga cada mes a pujar una muntanya. Quan arriba a dalt el pega fins que se li tornen a obrir un altre cop les ferides. El cavaller és el senyor natural de tots els que es planyen pel càstig que pateix. Taulat encara trigarà vuit dies a tornar i Jaufré decideix esperar-lo per combatre’l.
En l’espera, entra en un bosc i es troba una vella deforme que l’avisa que no hi entri. Jaufré no li fa cas i entra. Surt a trobar-lo un misteriós cavaller negre que desapareix quan Jaufré el fereix i torna a aparèixer com si res no hagués passat. Això es repeteix manta vegades, fins que arriba un ermità i el cavaller negre fuig. L’ermità l’acull fins al moment que ha de trobar-se amb Taulat.
Quan deixa la casa de l’ermità troba un gegant que porta la que resulta ser la filla d’Augier. Jaufré venç i se l’emporta.
(continuarà...)
dijous, 19 de febrer del 2009
"¡Que no estamos tan mal, hombre!"
El títol d'aquest post, repetint una coneguda frase del president Laporta en una alocució a les penyes del Barça, és el que em va venir al cap ahir quan vaig acabar de llegir la nota que el professor Xavier Sala Martín, en el seu espai de Facebook, adjuntava. Està escrita per un bon alumne seu i dóna una visió més optimista de la situació econòmica actual.
A continuació, us adjunto el text:
"Policy makers and political candidates told us at the end of September that the economy was in crisis and that we likely faced a second Great Depression. Yet the Bureau of Economic Analysis showed recently that so far this recession is mild by historical standards. Nevertheless, President Obama's fear-mongering continues.
The economic news headline on January 26, 2009 was that the annualized real G.D.P. growth rate was ‑3.8 percent in the fourth quarter. In plain English: adjusted for inflation, total spending in the United States economy was about one percent lower in October-December than it was July-September. (The fourth quarter performance would have to repeat itself three more times – for a full year – in order for real GDP to actually fall the 3.8 percent in the headline.)
None of us likes to see our purchasing power fall, but it helps to put the one percent drop in perspective. That drop was pretty similar to what happened during the 1990 recession. Real spending has so far done much better than the 1981-82 recession, when it fell three times as much. The Great Depression of the 1930s was far worse.
Another way to understand the headline: spending fell $120 per person.
Normally, a small G.D.P. change is not big news – but it is today, because political leaders of both parties have grossly exaggerated the economy’s problems. October 1 began the quarter, within just a few days of Bernanke’s and Paulson’s telling President Bush “if we don’t act boldly, Mr. President, we could be in a depression greater than the Great Depression.” Then presidential-candidate Barack Obama said that “the credit market is seized up and businesses, for instance, can’t get loans to meet payroll.”
These dire alarms were used to justify hastily giving Paulson the authority to spend $2300 per American to bail out banks. Yet they were speaking about an economy that so far has only dropped by $120 per person. Perhaps the economy has more to fall, but it doesn’t make sense to spend thousands of dollars in order to rescue a few hundred.
The economy is hard to predict, so the alarmists might be excused for thinking that this recession was much worse than previous ones. But the January 26th report finally showed us that so far this recession is a lot like 1990’s: not a happy time, but mild by the standards of previous recessions.
Nevertheless, Congressional Democrats and President Obama persist in sounding economic alarms to justify still more government spending. President Obama said Wednesday that the recession will become “a catastrophe” unless an economic stimulus bill soon becomes law. The proposal now is a stimulus plan costing almost $3000 per American.
Only a few people pointed out last year that chaos for the finance industry does not necessarily mean tragedy for the economy as a whole, so that bailouts and stimulus packages are worth far less than their price tag. Now we know: the economy as a whole continued to maintain high levels of production production and spending. Although the economy should be closely watched in 2009, taxpayers would be better served if their representatives would discern hype from real disaster, and thereby better protect taxpayer wallets from the alarmists".
The economic news headline on January 26, 2009 was that the annualized real G.D.P. growth rate was ‑3.8 percent in the fourth quarter. In plain English: adjusted for inflation, total spending in the United States economy was about one percent lower in October-December than it was July-September. (The fourth quarter performance would have to repeat itself three more times – for a full year – in order for real GDP to actually fall the 3.8 percent in the headline.)
None of us likes to see our purchasing power fall, but it helps to put the one percent drop in perspective. That drop was pretty similar to what happened during the 1990 recession. Real spending has so far done much better than the 1981-82 recession, when it fell three times as much. The Great Depression of the 1930s was far worse.
Another way to understand the headline: spending fell $120 per person.
Normally, a small G.D.P. change is not big news – but it is today, because political leaders of both parties have grossly exaggerated the economy’s problems. October 1 began the quarter, within just a few days of Bernanke’s and Paulson’s telling President Bush “if we don’t act boldly, Mr. President, we could be in a depression greater than the Great Depression.” Then presidential-candidate Barack Obama said that “the credit market is seized up and businesses, for instance, can’t get loans to meet payroll.”
These dire alarms were used to justify hastily giving Paulson the authority to spend $2300 per American to bail out banks. Yet they were speaking about an economy that so far has only dropped by $120 per person. Perhaps the economy has more to fall, but it doesn’t make sense to spend thousands of dollars in order to rescue a few hundred.
The economy is hard to predict, so the alarmists might be excused for thinking that this recession was much worse than previous ones. But the January 26th report finally showed us that so far this recession is a lot like 1990’s: not a happy time, but mild by the standards of previous recessions.
Nevertheless, Congressional Democrats and President Obama persist in sounding economic alarms to justify still more government spending. President Obama said Wednesday that the recession will become “a catastrophe” unless an economic stimulus bill soon becomes law. The proposal now is a stimulus plan costing almost $3000 per American.
Only a few people pointed out last year that chaos for the finance industry does not necessarily mean tragedy for the economy as a whole, so that bailouts and stimulus packages are worth far less than their price tag. Now we know: the economy as a whole continued to maintain high levels of production production and spending. Although the economy should be closely watched in 2009, taxpayers would be better served if their representatives would discern hype from real disaster, and thereby better protect taxpayer wallets from the alarmists".
Posted by Casey B. Mulligan
Amb l'allau de notícies negatives que anem rebent cada dia, no està malament poder llegir reflexions d'aquest caire. Si, a més, fossin certes... ja fóra massa! Pensem que quan el president Laporta va pronunciar la frase d'aquest títol sembla que va acabar tenint raó: no estàvem tan malament. Haurem de buscar uns quants Guardioles per a l'economia!
dimarts, 17 de febrer del 2009
Videopost - Llença't cap amunt
En el primer escrit d'aquest blog, els Castellers van servir de pedra angular per poder bastir un breu discurs d'encoratjament nacional. Després d'uns quants mesos, Tirant lo Blog fa una incursió en el món multimèdia i penja el primer post audiovisual.
A partir d'unes fotografies que vaig fer per la festa de Sant Fèlix, afegint una música i un missatge final en els títols de crèdit explico, en forma de muntatge multimèdia quin hauria de ser el canvi d'actitud que hauríem de fer tots plegats per tal de començar a trobar solucions a la situació del nostre país.
dimecres, 11 de febrer del 2009
El Jaufré (2a part)
(continua...)
En la persecució de Taulat, Jaufré troba un escuder atemorit que li demana que marxi d’aquelles contrades si vol viure. Algú que ha matat el seu senyor i s’ha endut una donzella. Un leprós que ha segrestat un nen el porta cap a una casa on hi ha la donzella vigilada per un gegant leprós amb una gran maça. Lluiten, guanya Jaufré però queda malferit i no pot sortir de la casa.
Es mou per la casa i es troba el leprós i tot de nens que ploren. Els tenia segrestats el gegant per curar-se amb la sang dels infants. L’obliga a explicar com sortir de la casa: partint un cap que trobarà en dos i resistint el que li passi a continuació. Troba el cap, el parteix en dos i la casa comença a caure-li al damunt, deixant-lo malferit. Ho supera i pot alliberar els presoners.
El cavall porta Jaufré fins a un jardí. Allí s’hi queda per dormir. La senyora del lloc, però, no pot dormir sense el soroll dels ocells que ha espantat Jaufré amb la seva presència. Envia un seguit de cavallers per prendre’l però fins que no hi van tots alhora no aconsegueixen reduir-lo.
Brunissèn, la senyora del lloc, el vol fer matar, però s’enamoren l’un de l’altre. Jaufré demana dormir abans de ser executat. Quan tots dormen, arrenquen a plorar i a lamentar-se. Jaufré demana què passa i l’agredeixen. Després els passa i segueixen dormint. Al cap d’unes hores torna a esdevenir-se el mateix. Jaufré no diu res i quan pot s’escapa.
(continuarà...)
dijous, 5 de febrer del 2009
Regulació versus intervencionisme
Com a resposta al comentari fet al meu post Responsabilitats públiques i privades en el qual se'm demanava un aclariment sobre la relació entre els conceptes "intervenció" i "regulació", voldria contestar amb el següent paràgraf extret de l'entrada Economic interventionism de la Wikipedia:
"Economic interventionism is any action taken by a government, beyond the basic regulation of fraud and enforcement of contracts, in an effort to affect its own economy. Economic intervention can be aimed at a variety of political or economic objectives, such as promoting economic growth, increasing employment, raising wages, raising or reducing prices, promoting equality, managing the money supply and interest rates, or addressing market failures. The intervention may to direct, or indirect as in the case of indicative planning. When this economic planning is extensive, the economy is referred to as a planned economy".
És especialment aclaridora, al meu entendre, la primera frase. Així doncs, "regulació" sí, depèn i sempre amb mesura i criteri econòmic, però "intervencionisme" no, mai.
dimecres, 4 de febrer del 2009
El Jaufré (1a part)
El Jaufré és una obra molt important en el context de la literatura romànica. Es tracta de l'única novel·la artúrica coneguda escrita en llengua oocitana. A més, el seu autor anònim, de ben segur que era súbdit de la Corona Catalano-Aragonesa.
És una obra singular, atès que té tots els elements de la matèria artúrica, al mateix temps que incorpora una sèrie d'elements novedosos, com la comicitat i la crítica política, a causa de la seva elaboració posterior a l'època de, per exemple, Chrétien de Troyes, el gran autor de novel·les que tenien com a escenari la cort del rei Artús.
Per tal de promoure la lectura d'aquesta gran obra des d'aquesta modesta tribuna, en les properes setmanes explicarem la novel·la de manera sintètica. Espero que en gaudiu.
EL JAUFRÉ
Una introducció de tipus joglaresc ens situa la història a la cort del rei Artús, a Carduel. Comença la història amb un elogi al rei d’Aragó.
És Pentecosta i a la cort no poden dinar fins que ocorri una aventura. El rei decideix sortir a buscar-la. Sent uns planys en el bosc i troba un animal meravellós menjant-se el blat d’un molí. Quan l’intenta treure la bèstia del molí, s’hi enganxa sense voler i aquesta se l’emporta volant, amb gran desesperació dels cortesans que temien per la vida del rei. Aquest, finalment, és alliberat per la bèstia que resultà ser un cavaller mag.
Tornats a la cort, un jove escuder (Jaufré) demana ser investit cavaller. Al mateix temps, el cavaller Taulat mata un cavaller desafiant al rei. Jaufré es presta a combatre la provocació. Se li donen les armes i surt darrere de Taulat mentre Keu fa befa de la seva suposada inexperiència.
De camí, troba uns cavallers morts i un de malferit que li explica que Estout de Verfeuil mata tot cavaller que troba armat. Quan Jaufré arriba on aquest orgullós Estout té presoners a quaranta cavallers, combaten i venç Jaufré.
Segueix i troba una llança blanca penjada d’un arbre. Quan la despenja, apareix un nan que li anuncia que per haver fet això acabarà penjat. Surt un cavaller que l’amenaça, lluiten i Jaufré torna a vèncer.
Seguidament, troba un guardià que li barra el pas i li demana les armes i el cavall si vol continuar el camí. Lluiten i Jaufré guanya, li talla els peus i el guardià li confessa que té uns cavallers presoners que Jaufré allibera.
(continuarà...)
dimarts, 3 de febrer del 2009
Responsabilitats públiques i privades
Ahir Paul Krugman escrivia un interessant article en el NYTimes. Feia referència a qui hauria de gestionar les empreses (concretament les entitats financeres) a qui l'administració pública ha donat sucosos ajuts econòmics.
Segons el darrer Nobel en economia, s'ha de reconsiderar el tòpic que la gestió de les empreses és més eficient en mans privades que gestionades per l'administració pública. A la vista dels darrers resultats econòmics sembla que aquesta afirmació, sempre segons Krugman, és discutible. Aquí li podríem respondre que el problema per la mala gestió no és tan "responsabilitat" d'uns gestors que tenien uns ambiciosos objectius empresarials com d'una administració que no ha vetllat per un bon funcionament del mercat (paper que crec que és el que li pertoca, i cap més).
El prestigiós economista de Princeton reclama per a les administracions públiques les compensacions en cas que s'obtinguin resultats econòmics positius després de la seva intervenció. De fet, serien com uns accionistes més. Això sembla indiscutible, a priori. I dic a priori perquè potser les aportacions de l'administració per arreglar el desgavell s'haurien d'entendre com el preu que hauria de pagar per no haver complert amb el seu
deure de garant del bon funcionament dels mercats. Addicionalment, els responsables polítics del desastre també haurien de pagar (l'expresident Bush i la seva administració ja ho han fet com s'ha vist en les darreres eleccions americanes). Als gestors privats ja els ho faran pagar els seus accionistes.
Amb aquesta crisi correm el perill d'entrar en un intervencionisme desastrós per al progrés. Anem amb compte! Friedman potser es va passar uns quants pobles amb algunes dels seus postulats, però en altres potser li hauríem de fer més cas.
dilluns, 2 de febrer del 2009
dijous, 29 de gener del 2009
Un gran llibre de contes
Feia temps que no gaudia tant de la lectura d'un llibre de contes com amb la de Tretze tristos tràngols de l'Albert Sánchez Piñol. Absolutament tots els contes són interessantíssims.
Recomano la seva lectura de totes, totes.
Apa, a llegir!
dilluns, 26 de gener del 2009
divendres, 23 de gener del 2009
Eliduc - Els lais de Maria de França
Eliduc és el nom d’un cavaller que esdevé el favorit del rei. Els altres cavallers, gelosos, el difamen i Eliduc ha de marxar i deixar a la seva muller, Guildeluec, a càrrec de les seves propietats.
Va prop d’Exeter on ajuda el seu rei i s’enamora de la seva filla, Guilliadon. El seu rei primer, però, el torna a cridar i, abans de marxa, li diu a Guilliadon que tornarà. Està un temps amb Guildeluec però decideix fugir, de nou, amb la seva amant. En plena fugida Guilliadon s’assabenta que Eliduc està casat i perd el coneixement del disgust.
Aquest la creu morta i la porta a una ermita però li vol construir una abadia. Eliduc torna amb Guildeluec i aquesta acaba descobrint el motiu de la seva pena i el fa seguir fins a la capella. Gràcies a uns animalons, descobreix un beuratge per fer ressuscitar els morts. Li dóna a Guilliadon i aquesta li explica tota la història.
Tornen les dues en presència d’Eliduc i Guildeluec decideix fer-se abadessa de l’abadia fundada per Eliduc. Aquest viu amb Guilliadon fins que, al cap d’uns anys, els dos també passen a fer vida monàstica.
dimecres, 21 de gener del 2009
Europe picture
"We have a system that increasingly taxes work and subsidizes nonwork".
Milton Friedman
... in Europe that is painfully real.
dimarts, 20 de gener del 2009
Krugman i la crisi a Espanya (i a Catalunya... of course)
El darrer post del premi Nobel Paul Krugman en el seu blog es esfereïdor. El conegut economista dóna la seva visió de la crisi en el cas espanyol.
Sempre he estat un euroescèptic, tot i que sempre he hagut de lluitar contra el pensament únic europeista que puerilment s'ha acceptat sense discussió entre el nostre país i que ens havia de salvar de tots els mals. No vaig veure clara en el seu moment una unió monetària imposada políticament contra les característiques d'un mercat com l'europeu, mancat d'una veritable unitat (sobretot per l'existència d'una veritable mobilitat laboral).
Ai, ai, ai... segons Krugman sembla que aquest euro tan galdós ens donarà més maldecaps a l'hora de maldar per sortir de la crisi als que ens trobem dins el jou de l'economia espanyola i dels seus reguladors i actors.
Sembla, doncs, que el pas previ a la independència hauria de ser l'assumpció del dòlar com a moneda de curs a Catalunya.
dilluns, 19 de gener del 2009
divendres, 16 de gener del 2009
El lligabosc - Els lais de Maria de França
En El lligabosc tenim la història de Tristà, enamorat d’Iseu, muller de Marc, el seu oncle.
Aquest l'ha fet fora del país per les seves relacions amb ella. A l’exili sent que el rei vol fer una festa per la Pentecosta i pensa com pot retrobar-se amb Iseu. S’amaga al bosc per on pensa que podrà passar i, mitjançant un signe fet amb una branca, ella el troba i estan plegats una estona.
Quan ella marxa li diu que farà els possibles per tal que el seu oncle el perdoni.
dimecres, 14 de gener del 2009
Great advances in civilization without "help"
"The greatest advances of civilization, whether in architecture or painting, in science and literature, in industry or agriculture, have never come from centralized government".
Milton Friedman
Take this into account in looking for "solutions" to the current crisis.
divendres, 9 de gener del 2009
El dissortat - Els lais de Maria de França
El dissortat és el nom d’un dels quatre cavallers que estimaven una única dama.
Aquesta havia decidit estimar-los a tots per igual, ja que no es podia decidir per cap d'ells en concret.
En un torneig, tres dels quatre moriren i el quart quedà greument ferit. La dama va fer construir uns bells mausoleus per als difunts i prometé tenir cura del restant que havia quedat impotent.
Un dia ella li explica que vol composar un lai per explicar la trista història dels quatre cavallers i que li posaria el títol de Les quatre penes. El cavaller li demanà que es digués El dissortat atès que el pitjor de tot li ha passat a ell atès que l'havia de veure cada dia sense poder consumar el seu amor.
dilluns, 5 de gener del 2009
divendres, 2 de gener del 2009
Miló - Els lais de Maria de França
Miló és el nom d’un cavaller que tingué un fill amb una dama sense estar casats.
Per amagar el fet, el nen anà a criar-se amb la germana d’ell i li donaren un anell. El pare d’ella, sense saber res de la història, la casà amb un altre cavaller. Al llarg dels anys, però, els dos amants se seguiren comunicant per mitjà d’un cigne que els portava les cartes.
Quan el noi es féu gran coincidí en un torneig amb el seu pare, Miló. El jove vencé el vell i aquest, veient-li l’anell el reconegué com el seu fill i li explicà la seva història. Poc després, el marit de la mare morí i Miló s’hi pogué casar.
Per amagar el fet, el nen anà a criar-se amb la germana d’ell i li donaren un anell. El pare d’ella, sense saber res de la història, la casà amb un altre cavaller. Al llarg dels anys, però, els dos amants se seguiren comunicant per mitjà d’un cigne que els portava les cartes.
Quan el noi es féu gran coincidí en un torneig amb el seu pare, Miló. El jove vencé el vell i aquest, veient-li l’anell el reconegué com el seu fill i li explicà la seva història. Poc després, el marit de la mare morí i Miló s’hi pogué casar.
dimecres, 31 de desembre del 2008
Free lunch?
"There is no such thing as a free lunch".
Milton Friedman
... but many people ignore that. Why?
dilluns, 29 de desembre del 2008
divendres, 26 de desembre del 2008
El rossinyol - Els lais de Maria de França
En El rossinyol Maria de França ens conta la història d’una dama enamorada del cavaller que vivia al costat de la seva casa.
La seva relació es limitava a comunicar-se de lluny per la finestra, però el seu marit ja tenia la mosca al nas per les absències de la seva dona.
Finalment, li demanà pel per què de les seves freqüents visites a la finestra i ella li explicà que era per sentir com cantava el rossinyol. El seu marit, gelós, ordenà prendre l’ocell i el matà davant mateix de la seva dona, llençant-li el cos mort del rossinyol ple de sang al damunt.
La dona, trista per haver perdut la seva excusa per comunicar-se amb el seu amant, embolicà el rossinyol mort amb un brodat d’or i li envià al seu amor per explicar-li que ja no es podrien veure més. Aquest, en rebre'l, el posà en un capsa bellament decorada per recordar allò que havien perdut.
La seva relació es limitava a comunicar-se de lluny per la finestra, però el seu marit ja tenia la mosca al nas per les absències de la seva dona.
Finalment, li demanà pel per què de les seves freqüents visites a la finestra i ella li explicà que era per sentir com cantava el rossinyol. El seu marit, gelós, ordenà prendre l’ocell i el matà davant mateix de la seva dona, llençant-li el cos mort del rossinyol ple de sang al damunt.
La dona, trista per haver perdut la seva excusa per comunicar-se amb el seu amant, embolicà el rossinyol mort amb un brodat d’or i li envià al seu amor per explicar-li que ja no es podrien veure més. Aquest, en rebre'l, el posà en un capsa bellament decorada per recordar allò que havien perdut.
dimecres, 24 de desembre del 2008
Individual freedom
"The only way that has ever been discovered to have a lot of people cooperate together voluntarily is through the free market. And that's why it's so essential to preserving individual freedom".
Milton Friedman
These words are so obvious that I am not capable to add any comment to them.
dilluns, 22 de desembre del 2008
divendres, 19 de desembre del 2008
Els dos amants - Els lais de Maria de França
Els dos amants és la història d’un rei vidu que no volia casar la seva filla per no restar sol.
Per endarrerir al màxim el moment, posava a prova els pretendents fent-los carregar la seva filla a peu fins dalt d’una muntanya. Una prova quasi impossible de superar atesa l'altura de la muntanya.
La filla es va enamorar d’un jove noble i li proposà d’aconseguir-li una poció que li donés força per superar la prova. Quan estaven a mitja pujada ell, engrescat per la consecució de l'èxit, refusa prendre la poció, però quan arriben a dalt de tot, es mor de defalliment.
Ella li dóna la poció per reanimar-lo però no ho aconsegueix. Aleshores, vessa la resta del beuratge per la muntanya i li agafa un atac de cor de la pena.
Per endarrerir al màxim el moment, posava a prova els pretendents fent-los carregar la seva filla a peu fins dalt d’una muntanya. Una prova quasi impossible de superar atesa l'altura de la muntanya.
La filla es va enamorar d’un jove noble i li proposà d’aconseguir-li una poció que li donés força per superar la prova. Quan estaven a mitja pujada ell, engrescat per la consecució de l'èxit, refusa prendre la poció, però quan arriben a dalt de tot, es mor de defalliment.
Ella li dóna la poció per reanimar-lo però no ho aconsegueix. Aleshores, vessa la resta del beuratge per la muntanya i li agafa un atac de cor de la pena.
dijous, 18 de desembre del 2008
Bailouts. They're not all the same
Please, stop comparing the bailout of banks and financial institutions with the one of the automotive industry. They are not comparable.
Imagine a body in which the financial system is the heart and the automotive industry is an irreversible gangrenous foot whose harmful effects might spread up the leg to the vital organs. Is it reasonable to save the heart? Yes. isn't it? What would you do with the foot? Would you sever it or either would you try to "save" it by taking some pain killer?
Come on. Stop demagoguery. Please.
Imagine a body in which the financial system is the heart and the automotive industry is an irreversible gangrenous foot whose harmful effects might spread up the leg to the vital organs. Is it reasonable to save the heart? Yes. isn't it? What would you do with the foot? Would you sever it or either would you try to "save" it by taking some pain killer?
Come on. Stop demagoguery. Please.
dimecres, 17 de desembre del 2008
... if we only were allowed to be free (to choose)
"Most economic fallacies derive from the tendency to assume that there is a fixed pie, that one party can gain at the expense of another".
In this coming Dark Age for freedom it is not a bad idea to remember some words from Milton Friedman.
New solutions for the current crisis are at hand. Never doubt about it... if we only were allowed to be free (to choose).
In this coming Dark Age for freedom it is not a bad idea to remember some words from Milton Friedman.
New solutions for the current crisis are at hand. Never doubt about it... if we only were allowed to be free (to choose).
dilluns, 15 de desembre del 2008
divendres, 12 de desembre del 2008
Lanval - Els lais de Maria de França
Lanval és l’únic lai de Maria de França que fa referència a la cort artúrica.
Tracta d’un cavaller protegit del rei Artús que refusa els favors de la reina Ginebra ja que té una relació amorosa amb una fada que li demana que no faci mai pública la seva identitat.
La reina, per despit al refús de Lanval l’acusa públicament de no estar interessat en les dones. Per defensar-se en el judici que se li fa, ha de confessar la identitat de la seva amant i revelar el secret de la seva relació a petició del rei.
La fada apareix per defensar el seu estimat i endur-se'l a Avalon.
Tracta d’un cavaller protegit del rei Artús que refusa els favors de la reina Ginebra ja que té una relació amorosa amb una fada que li demana que no faci mai pública la seva identitat.
La reina, per despit al refús de Lanval l’acusa públicament de no estar interessat en les dones. Per defensar-se en el judici que se li fa, ha de confessar la identitat de la seva amant i revelar el secret de la seva relació a petició del rei.
La fada apareix per defensar el seu estimat i endur-se'l a Avalon.
dilluns, 8 de desembre del 2008
divendres, 5 de desembre del 2008
Freixe - Els lais de Maria de França
Dos cavallers es casen amb dues dames. Quan la primera d’elles es queda embarassada i dóna llum a dos bessons, l’altra dona l’acusa d’adulteri, ja que això només passa quan, segons aquesta, la mare ha estat amb dos homes. El cavaller rebutja la seva dona per aquesta infàmia.
Quan aquesta segona també es queda prenys i té dues bessones, per tal de no ser acusada de la mateixa suposada falta, es desfà d’una de les filles, Freixe, a la qual abandona en una abadia embolicada en un preciós brodat.
La noia creix i es converteix en un bella donzella de la qual s’enamora un poderós senyor. N’esdevé l’amistançada fins que aquest coneix una altra dona noble per casar-s’hi i que resulta ser la seva germana bessona. La que s'havia quedat amb la família. S’acaba descobrint que les dues són germanes quan la primera amant, ressignada, prepara el llit conjugal del seu senyor i el guarneix amb el seu preciat brodat i la mare de la núvia (que també era la seva mare!), reconeix la penyora. El senyor reconsidera el matrimoni inicial i es casa amb Freixe.
dilluns, 1 de desembre del 2008
divendres, 28 de novembre del 2008
Equitan - Els lais de Maria de França
A Equitan, coneixem la història d’un rei que s’enamora de la dona del seu senescal.
Ella era reticent a la relació perquè temia que quan el rei trobés una candidata de més rang social la deixés de banda. El rei li va prometre que això no passaria mai i que, si no fos perquè ja estava casada, s’hi esposaria.
La dona li proposa de matar el seu marit per quedar lliure. Aprofitant un viatge del rei amb el senescal planegen que el senescal es banyi en una banyera on, prèviament, li haurien posat aigua bullint. En un moment donat, el rei i la dona es troben per preparar la trampa per al senescal quan aquest no hi era, i aprofiten per folgar.
Aquest, però, arriba abans del que tenien previst i els enxampa El rei, avergonyit de la seva nuesa es vol amagar i ho fa, sense adonar-se, dins de la banyera d’aigua bullint i, lògicament, mor. El senescal, per despit, a continuació, també hi llença la seva dona.
Ella era reticent a la relació perquè temia que quan el rei trobés una candidata de més rang social la deixés de banda. El rei li va prometre que això no passaria mai i que, si no fos perquè ja estava casada, s’hi esposaria.
La dona li proposa de matar el seu marit per quedar lliure. Aprofitant un viatge del rei amb el senescal planegen que el senescal es banyi en una banyera on, prèviament, li haurien posat aigua bullint. En un moment donat, el rei i la dona es troben per preparar la trampa per al senescal quan aquest no hi era, i aprofiten per folgar.
Aquest, però, arriba abans del que tenien previst i els enxampa El rei, avergonyit de la seva nuesa es vol amagar i ho fa, sense adonar-se, dins de la banyera d’aigua bullint i, lògicament, mor. El senescal, per despit, a continuació, també hi llença la seva dona.
dilluns, 24 de novembre del 2008
divendres, 21 de novembre del 2008
Guigemar - Els lais de Maria de França
Guigemar és la història d’un cavaller que mai s’havia enamorat. En un dia de cacera malfereix un cérvol i aquest, abans de morir, el maleeix condemnant-lo a patir per amor. Ell, també ferit, va a parar, per mitjà d’un vaixell màgic, a un lloc on un rei gelós té presonera la reina. Els dos s’enamoren i viuen una història d’amor.
Són descoberts i separats. Però abans tenen temps de passar-se unes penyores per segellar el seu amor. Ella li passa una camisa amb un nus que només ella podrà desfer. Ell, un cinturó de castedat que només ell podrà desfer.
Uns anys més tard, quan ell ja ha tornat a casa i ella havia estat feta presonera per un altre senyor després d’haver escapat del seu marit, es retroben, es reconeixen per les penyores, i ell l’allibera del seu darrer carceller.
dimecres, 19 de novembre del 2008
He vist la llum!!!
Fa quatre dies que he descobert el món. He entrat en el món Mac i ja res tornarà a ser com abans.
Quina meravella! Quina funcionalitat! Quina usabilitat! Quin disseny...!
Ara bé, aquesta descoberta em planteja un dubte sobre l'eficiència dels mercats en la regulació de l'oferta i la demanda. Com és que els Mac's no han esborrat del mapa els ineficients PCs i els seus Windows? Que són més cars... i? Segur que un increment de vendes ajudaria a baixar el seu preu unitari.
En fi, espero que tothom acabi caient del cavall com jo... i ja se sap com som de vehements els conversos, oi?
dilluns, 17 de novembre del 2008
divendres, 14 de novembre del 2008
Bisclavret - Els lais de Maria de França
Un baró de Bretanya anomenat Bisclavret, desapareix tres dies a la setmana sense que ningú sàpiga on va.
Finalment, confessa a la seva dona que és un home llop i que quan es transforma en l'animal, ha d’amagar la seva roba per poder tornar a ser home.
La dona que tenia un amant, i d'acord amb aquest, li pren la roba en una de les seves desaparicions i d’aquesta manera impedir-li que torni a la seva condició humana. Un cop perpetrada l'acció la mala dona aprofita per esposar el seu amant.
Un any més tard, en una cacera, el rei troba l’home-llop. Ell i els seus acompanyants li veuen un posat diferent i, fins i tot, humà. En Bisclavret, però, no pot parlar i no pot explicar la seva història real. Se l’emporten a la cort com a animal de companyia.
Bisclavret, en la seva condició animal, conviu a la cort amb el rei i els altres cavallers. tots el tenen en gran estima pel seu capteniment i fidelitat. Al cap d'un temps, quan a palau apareix el nou marit de la dona de Bisclavret, l'home-llop se li abraona i l’ataca, cosa que no havia fet mai abans amb ningú. Amb la seva dona fa el mateix i li arrenca el nas d’una mossegada i aquesta confessa el que va passar. Recuperen la roba de Bisclavret i ell torna a la seva condició humana inicial.
Finalment, confessa a la seva dona que és un home llop i que quan es transforma en l'animal, ha d’amagar la seva roba per poder tornar a ser home.
La dona que tenia un amant, i d'acord amb aquest, li pren la roba en una de les seves desaparicions i d’aquesta manera impedir-li que torni a la seva condició humana. Un cop perpetrada l'acció la mala dona aprofita per esposar el seu amant.
Un any més tard, en una cacera, el rei troba l’home-llop. Ell i els seus acompanyants li veuen un posat diferent i, fins i tot, humà. En Bisclavret, però, no pot parlar i no pot explicar la seva història real. Se l’emporten a la cort com a animal de companyia.
Bisclavret, en la seva condició animal, conviu a la cort amb el rei i els altres cavallers. tots el tenen en gran estima pel seu capteniment i fidelitat. Al cap d'un temps, quan a palau apareix el nou marit de la dona de Bisclavret, l'home-llop se li abraona i l’ataca, cosa que no havia fet mai abans amb ningú. Amb la seva dona fa el mateix i li arrenca el nas d’una mossegada i aquesta confessa el que va passar. Recuperen la roba de Bisclavret i ell torna a la seva condició humana inicial.
dilluns, 10 de novembre del 2008
divendres, 7 de novembre del 2008
Els lais de Maria de França - Ionec
A finals del segle XII, una autora de la qual coneixem molt poc i que anomenem Maria de França va escriure una sèrie de contes curts a partir de dues de les grans fonts literàries de l’època: la poesia lírica dels trobadors i els vells contes celtes. M'agradaria presentar-vos, al llarg dels propers posts, algunes de les seves dotze històries. Avui començarem amb el lai anomenat Ionec.
Ionec és el relat sobre la història de la dona del senyor de Caerwent que s’enamorà d’un cavaller mag anomenat Muldumarec. 
Aquesta dama estava reclosa en el seu castell i el cavaller la visitava en forma d’ocell per poder-hi accedir. Quan el marit se n’assabentà de la relació de la seva dona, parà un parany amb unes punxes de ferro a la finestra de la torre on estava sempre tancada i Muldumarec es ferí de mort.
Abans de morir, lliurà a la seva estimada un anell per tal que, en posar-se'l, el seu marit oblidés tot el que sabia, i una espasa. Li digué, també, que el fill d’ambdós s’anomenaria Ionec.
Quan el nen es convertí en un jove, la mare, el senyor de Caerwent i Ionec visitaren, per casualitat, la tomba de Muldumarec. La mare li explicà tota la veritat a Ionec i aquest acabà amb la vida del seu, des d'aquell moment, padrastre.
dilluns, 3 de novembre del 2008
dimarts, 28 d’octubre del 2008
What globalization is. A true story
Today, I have experienced what globalization really is. I got into a cab in L.A. (in Culver City, to be precise) and I asked the driver to take me to my hotel. Obvioulsy, as it always seems to happen in the so called “American capital of entertainment”, the driver did not know where the address was (the hotel is placed in a rather near to the downtown crossroad of broad boulevards … anyway…). I had to explain to him where it was.
He asked my colleague and I if we were Germans. My answer was that we were from Barcelona (I am to lazy to tell people in America that I am Catalan, not Spanish… you understand what I mean, don’t you?). My colleague, in response, asks him for his origin, as he was not apparently either a WASP or a Latin American. He happened to be Armenian.
Armenia! What do I know from Armenia (apart from some tips of their unfortunate History)? Sirusho!!!! Well, my last input from the Caucasian country is a beautiful singer who, unfairly did not win the last Eurovision contest held in Serbia with a sticky song called “Qele, qele”. At that moment, we have exchanged some words about the girl…
Globalization has ended up , then, being a short conversation in L.A. between an Armenian and a Catalan about music and a pretty girl. Isn’t it a beautiful definition of a word?
dilluns, 20 d’octubre del 2008
Market is King!!!
"Capitalistes del món, uniu-vos!".
Quan es troben perles com el cartoon que encapçala aquesta entrada, provinent d'una de les millors publicacions del món, The Economist, un se sent segur, malgrat algunes temptacions momentànies de dubte, de les virtuts de la llibertat d'acció i pensament que són els principals motors de desenvolupament de la nostra civilització.
Per cert, i ja que parlem de The Economist, és d'obligada lectura l'editorial d'aquesta setmana. Era el text que necessitàvem per posar les coses al seu lloc.
diumenge, 19 d’octubre del 2008
Votem a les eleccions americanes?
Quan s'acosten les eleccions americanes, des d'aquí sempre sentim veus que diuen que la resta del món també hi hauríem de tenir alguna cosa a dir en aquest procés electoral. La raó és que allò que decideix el president dels Estats Units ens afecta a tots.
És un argument parcialment vàlid. De fet, crec que haurien de poder votar en les eleccions americanes tots aquells "no americans" que vulguin pagar impostos americans, que estiguin disposats a que persones properes (o ells mateixos) formin part de l'exèrcit americà en missions per tot el món, que assumeixin ser objectiu prioritari (com els ciutadans americans) de segons quins grups terroristes, etc., etc. entre d'altres "privilegis"...
Seguim volent votar en les eleccions americanes?
És un argument parcialment vàlid. De fet, crec que haurien de poder votar en les eleccions americanes tots aquells "no americans" que vulguin pagar impostos americans, que estiguin disposats a que persones properes (o ells mateixos) formin part de l'exèrcit americà en missions per tot el món, que assumeixin ser objectiu prioritari (com els ciutadans americans) de segons quins grups terroristes, etc., etc. entre d'altres "privilegis"...
Seguim volent votar en les eleccions americanes?
dimecres, 15 d’octubre del 2008
Què m'està passant?
Un dels pitjors efectes de la crisi econòmica en la qual ens trobem és que m'està fen
t qüestionar el meu liberalisme de pedra picada. Fins i tot les polítiques de demanda de Keynes em semblarien bé en una situació com l'actual! No hi veig una altra sortida (a part d'una correcta regulació dels mercats!). On anirem a parar, però!
t qüestionar el meu liberalisme de pedra picada. Fins i tot les polítiques de demanda de Keynes em semblarien bé en una situació com l'actual! No hi veig una altra sortida (a part d'una correcta regulació dels mercats!). On anirem a parar, però!Espero que aviat tornem a la normalitat i poguem seguir criticant aquells que no confien plenament en les forces del mercat per dirigir l'economia.
Aprofito l'avinentesa per felicitar al professor Paul Krugman pel seu premi Nobel... I l'Escola de Xicago, caçant mosques.
divendres, 10 d’octubre del 2008
Nous horitzons
Avui és el darrer dia abans d'un nou temps.
És el moment de prendre aire, aixecar-se i sortir amb pas ferm cap a un nou objectiu amb convenciment, però amb realisme. Amb la certesa en la consecució. Al capdavall, tot depèn d'un mateix.
La caixa negra
He sortit a perfumar el meu cos
de qui m'espera. Sóc una diana
que corre cap al dard.
M’he afaitat bé: la mandíbula
és terreny de bes.
Si ara fos un avió i m’estavellés,
us cegaria, en obrir la meva caixa negra,
tanta llum.
Manel Forcano (2002)
És el moment de prendre aire, aixecar-se i sortir amb pas ferm cap a un nou objectiu amb convenciment, però amb realisme. Amb la certesa en la consecució. Al capdavall, tot depèn d'un mateix.
La caixa negra
He sortit a perfumar el meu cos
de qui m'espera. Sóc una diana
que corre cap al dard.
M’he afaitat bé: la mandíbula
és terreny de bes.
Si ara fos un avió i m’estavellés,
us cegaria, en obrir la meva caixa negra,
tanta llum.
Manel Forcano (2002)
dimecres, 24 de setembre del 2008
La realitat existent
En Baltasar Porcel en la seva novel·la Ulisses a alta mar reprodueix un diàleg d’un suposat president de la Generalitat de Catalunya amb el protagonista del llibre. Quan aquest l’inter
pel·la per tal que defineixi l’abast del seu catalanisme, aquest li respon amb la descripció del tipus de persona amb la qual se sentiria còmode per dirigir el seu projecte polític. Aquesta hauria de ser un perfil tal “que accepti la realitat existent com un fet transitiu, com un estat dinàmic i fluid, esbargint els problemes i centrant l’energia en la construcció contínua”.
pel·la per tal que defineixi l’abast del seu catalanisme, aquest li respon amb la descripció del tipus de persona amb la qual se sentiria còmode per dirigir el seu projecte polític. Aquesta hauria de ser un perfil tal “que accepti la realitat existent com un fet transitiu, com un estat dinàmic i fluid, esbargint els problemes i centrant l’energia en la construcció contínua”.No havia llegit mai una descripció més clara del possibilisme a adoptar davant de la situació dels nostre país. Estic temptat d’acceptar-la com a dogma propi. Em costa, però, assumir això de “la realitat existent”.
dijous, 18 de setembre del 2008
El registre de la felicitat
El nostre amic Toni ens convidà a gaudir el darrer pont de la Diada tot navegant en el seu magnífic veler. Una de les nits, amarrats al Port d’Aiguadolç de Sitges i després d’unes reflexions col·lectives, copa de vi a la mà, sobre la importància de la felicitat, ens va llegir el conte “El buscador” que Jorge Bucay inclou en el seu llibre “Cuentos para pensar”.
No revelaré la història per tal que el possible lector interessat en pugui fruir amb la seva lectura. L’únic que us vull transmetre és que de la narració se n’ha de treure que sempre és important enregistrar els moments de felicitat i sumar-ne el temps de la seva durada. D’aquesta manera, en totes les hores que vivim, sempre haurem de mirar de maximitzar els temps que anotem en un imaginari registre de moments feliços per tal que el còmput final resulti ben galdós.
dimecres, 17 de setembre del 2008
Yes we can
Des que vaig sentir per primer cop aquesta cançó de Will I Am, un dels membres de Black Eyed Peas, a favor de la campanya del candidat demòcrata Barack Obama, no he pogut deixar d’escoltar-la una i altra vegada.
Malgrat no estar massa d’acord en els plantejaments que, fins ara, ha expressat el senador per Illinois, la lletra de la cançó em porta a reconèixer, un cop més, la grandesa d’un poble com l’americà. Només el primer vers “It was a creed written into the founding documents that declared the destiny of a nation.” ja em posa la pell de gallina. Sempre tenen presents els pares fundadors del país i la feina que van fer per crear un nou ens basat en les llibertats i el progrés.
També, reconeixo que en el text identifico involuntariament frases que podríem relacionar amb la feina que ens queda per fer a Catalunya: "We know the battle ahead will be long, but always remember that no matter what obstacles stand in our way, nothing can stand in the way of the power of millions of voices calling for change” o “that we are not as divided as our politics suggests; that we are one people; we are one nation; and together, we will begin the next great chapter in the American [Catalan] story with three words that will ring from coast to coast; from sea to shining sea: Yes We Can”.
De moment, però, només elocubracions… Si fòssim com els americans, segurament no hauríem d’escriure posts com aquests.
Malgrat no estar massa d’acord en els plantejaments que, fins ara, ha expressat el senador per Illinois, la lletra de la cançó em porta a reconèixer, un cop més, la grandesa d’un poble com l’americà. Només el primer vers “It was a creed written into the founding documents that declared the destiny of a nation.” ja em posa la pell de gallina. Sempre tenen presents els pares fundadors del país i la feina que van fer per crear un nou ens basat en les llibertats i el progrés.
També, reconeixo que en el text identifico involuntariament frases que podríem relacionar amb la feina que ens queda per fer a Catalunya: "We know the battle ahead will be long, but always remember that no matter what obstacles stand in our way, nothing can stand in the way of the power of millions of voices calling for change” o “that we are not as divided as our politics suggests; that we are one people; we are one nation; and together, we will begin the next great chapter in the American [Catalan] story with three words that will ring from coast to coast; from sea to shining sea: Yes We Can”.
De moment, però, només elocubracions… Si fòssim com els americans, segurament no hauríem d’escriure posts com aquests.
diumenge, 7 de setembre del 2008
Conquesta
De Llevant a Ponent passejà l’esguard. La llum incipient del dia s’aixecava per darrere la carena verda que tenia al seu davant. Més avall, a la falda de la serra de turons, esperava esporuguida i indefensa la fortalesa enemiga.
Sobre el cavall, el llorejat mariscal passava revista a les tropes. La soldadesca impacient i afamada de botí semblava no poder esperar. Feia mesos que havia començat la campanya i poques havien estat les victòries. Triomfs escadussers i cars en temps i vides. Per fi, davant d’ells, es presentava com un regal del cel, aquella presa atractiva i tremolosa. Esperaven el senyal per abraonar-se despietadament sobre els murs de l’enclau. Com la fera abans de l’atac, semblaven ensumar el terror i la debilitat amb el qual els esperaven les tropes refugiades en aquells murs esdevinguts ratera. Totes les mirades seguien el pas del mariscal. Un pas que seguia una trajectòria repetida per davant de les files dels soldats. El seu rostre no semblava traspuar cap senyal. Tots ho veien clar, ningú podia esperar més. Què impedia que el sabre del capitost s’alcés per damunt del seu cap i manés l’atac?
Prou que veia la factibilitat de l’atac. No hi havia risc. Les baixes serien minses, de ben segur. La fortalesa cauria d’una bufada. Amb tot, però, hi havia alguna cosa que l’aturava. Era una barreja de sentiment de pietat i de desencís. Què en treuria d’una victòria com aquella? Hi ha honor en les victòries sense èpica? El botí és prou recompensa per a un soldat com ell? Tants anys amb el desig continuat d’acumular riqueses en les seves accions de guerra i ara que tenia a l’abast un petit tresor sense esforç semblava com si no estigués decidit a arreplegar-lo.
El sol s’aixecava lentament i inexorable entre els caps dels pujols que encerclaven la vall que tenia als seus peus i feia de gàbia a la presa temerosa de l’atac imminent. Des de la seva posició privilegida podia observar els moviments desesperats dels defensors. Portaven armes d’un costat a l’altre de les fortificacions. Els merlets s’omplien d’atemorits vilatans que blandien armes inexpertes. Les portes dels murs s’havien cobert, per l’interior, amb tota mena de baluernes per tal d’impedir l’accés dels assetjants. Aquell brugit, però, no era altra cosa que els últims cops de cua d’una criatura condemnada. Alguns soldats donaven ordres desesperades al poble que s’havia de defensar sense saber com fer-ho. La derrota era una certesa, l’esperança només restava en el després. Un després en mans dels segurs vencedors. Un després hostatge de la voluntat dels voltors que romanien a l’aguait per llançar-s’hi al damunt.
El seu cavall semblava haver-se encomanat de la impaciència general. Neguitós, obligava el genet a un esforç addicional per tal de mantenir un pas pausat de revista. Quan arribà a l’extrem més oriental del front d’atac aturà la montura. Tancà els ulls. L’assistent que l’acompanyava no entenia res. Es voltà per cercar la mirada d’un dels generals que els seguia de prop. Tots dos es fitaren amb estranyesa. Què estava passant? En aquells breus segons en els quals el mariscal romangué amb els ulls clucs, els episodis més importants de la seva carrera militar passaren veloços per la seva ment: la primera batalla vençuda, les primeres ferides, els primers botins. Tots ells embolcallats d’una èpica i d’un tremp que ara no podia trobar. Obrí els ulls i respirà fons. Amb la cara alçada, els llavis fortament tancats, les narius obertes llençà una mirada desafiant, primer a la tropa, i després als seus expectants generals. Seguidament dirigí els seus ulls a la fortalesa que l’esperava vall avall. El puny es tancava amb força sobre l’empunyadura de l’espasa. D’esquena als seus soldats i mirant cap als primers ratjos del sol desenvainà de manera sobtada l’espasa. El so del metall ressonà per tota la vall. En el seu recorregut per les ones de l’aire deixà una estela de determinació. Aquell tall en el blau del cel marcava l’inici d’una nova història. Donà el senyal d’atac. Un senyal ferm, amb contundència i ràbia. Una ràbia que sortia del seu interior més pregon. Havia de ser un atac despietat. Els dubtes tinguts no podien ser una mostra de feblesa. Ningú podia ser testimoni d’allò que no era.
“A l’atac! No deixeu presoners!”
Sobre el cavall, el llorejat mariscal passava revista a les tropes. La soldadesca impacient i afamada de botí semblava no poder esperar. Feia mesos que havia començat la campanya i poques havien estat les victòries. Triomfs escadussers i cars en temps i vides. Per fi, davant d’ells, es presentava com un regal del cel, aquella presa atractiva i tremolosa. Esperaven el senyal per abraonar-se despietadament sobre els murs de l’enclau. Com la fera abans de l’atac, semblaven ensumar el terror i la debilitat amb el qual els esperaven les tropes refugiades en aquells murs esdevinguts ratera. Totes les mirades seguien el pas del mariscal. Un pas que seguia una trajectòria repetida per davant de les files dels soldats. El seu rostre no semblava traspuar cap senyal. Tots ho veien clar, ningú podia esperar més. Què impedia que el sabre del capitost s’alcés per damunt del seu cap i manés l’atac?
Prou que veia la factibilitat de l’atac. No hi havia risc. Les baixes serien minses, de ben segur. La fortalesa cauria d’una bufada. Amb tot, però, hi havia alguna cosa que l’aturava. Era una barreja de sentiment de pietat i de desencís. Què en treuria d’una victòria com aquella? Hi ha honor en les victòries sense èpica? El botí és prou recompensa per a un soldat com ell? Tants anys amb el desig continuat d’acumular riqueses en les seves accions de guerra i ara que tenia a l’abast un petit tresor sense esforç semblava com si no estigués decidit a arreplegar-lo.
El sol s’aixecava lentament i inexorable entre els caps dels pujols que encerclaven la vall que tenia als seus peus i feia de gàbia a la presa temerosa de l’atac imminent. Des de la seva posició privilegida podia observar els moviments desesperats dels defensors. Portaven armes d’un costat a l’altre de les fortificacions. Els merlets s’omplien d’atemorits vilatans que blandien armes inexpertes. Les portes dels murs s’havien cobert, per l’interior, amb tota mena de baluernes per tal d’impedir l’accés dels assetjants. Aquell brugit, però, no era altra cosa que els últims cops de cua d’una criatura condemnada. Alguns soldats donaven ordres desesperades al poble que s’havia de defensar sense saber com fer-ho. La derrota era una certesa, l’esperança només restava en el després. Un després en mans dels segurs vencedors. Un després hostatge de la voluntat dels voltors que romanien a l’aguait per llançar-s’hi al damunt.
El seu cavall semblava haver-se encomanat de la impaciència general. Neguitós, obligava el genet a un esforç addicional per tal de mantenir un pas pausat de revista. Quan arribà a l’extrem més oriental del front d’atac aturà la montura. Tancà els ulls. L’assistent que l’acompanyava no entenia res. Es voltà per cercar la mirada d’un dels generals que els seguia de prop. Tots dos es fitaren amb estranyesa. Què estava passant? En aquells breus segons en els quals el mariscal romangué amb els ulls clucs, els episodis més importants de la seva carrera militar passaren veloços per la seva ment: la primera batalla vençuda, les primeres ferides, els primers botins. Tots ells embolcallats d’una èpica i d’un tremp que ara no podia trobar. Obrí els ulls i respirà fons. Amb la cara alçada, els llavis fortament tancats, les narius obertes llençà una mirada desafiant, primer a la tropa, i després als seus expectants generals. Seguidament dirigí els seus ulls a la fortalesa que l’esperava vall avall. El puny es tancava amb força sobre l’empunyadura de l’espasa. D’esquena als seus soldats i mirant cap als primers ratjos del sol desenvainà de manera sobtada l’espasa. El so del metall ressonà per tota la vall. En el seu recorregut per les ones de l’aire deixà una estela de determinació. Aquell tall en el blau del cel marcava l’inici d’una nova història. Donà el senyal d’atac. Un senyal ferm, amb contundència i ràbia. Una ràbia que sortia del seu interior més pregon. Havia de ser un atac despietat. Els dubtes tinguts no podien ser una mostra de feblesa. Ningú podia ser testimoni d’allò que no era.
“A l’atac! No deixeu presoners!”
dissabte, 6 de setembre del 2008
Força, Equilibri, Valor i Seny
En la darrera Festa Major de Vilafranca, i mentre observava com les millors colles castelleres del país (els Castellers de Vilafranca, la Joves de Valls, la Vella de Valls i els Minyons de Terrassa), aixecaven, amb més o menys fortuna, les imponents torres humanes, pensava en com podríem traslladar els principis castellers (Força, Equilibri, Valor i Seny) a l'acció cívica, social i política per mirar de superar el, al meu entendre i al de molts, crític moment en el qual viu el nostre país.
La força ens ha de servir per poder-nos enfrontar als qui tenen interessos contraposats a nosaltres (els qui necessiten els nostres recursos, els qui veuen amenaçada la seva identitat en l'existència i vigència de la nostra, ...).
L'equilibri el volem per tal de poder aconseguir els nostres interessos sense malmetre les relacions amb el nostre entorn (població forana que viu en el nostre país, estats i comunitats polítiques amb les quals hem i haurem d'interactuar).
El valor sempre és necessari en tot procés que ens porti a un canvi. Un nou statu quo segur que comportarà enfrontaments, crisis, lluites, etc. L'objectiu final ha d'estar clar.
Finalment, el seny ens ha d'ajudar a fer les valoracions correctes davant de les noves situacions, i sobretot, ens de portar a fer, en tot moment, l'anàlisi objectiva que ens dugui a no recular per por de les incerteses degudes a càlculs erronis a curt termini.
Així doncs, em resulta pràcticament impossible d'entendre com un país que ha donat un fenomen com els dels castellers actuïi tant d'esquena a uns valors que, de ser aplicats i tinguts en compte, mai ens hauríem portat a raure en una situació de risc de supervivència com en la que ens trobem en aquests moments.
Potser ja és hora que comencem a fer la pinya i que quan iniciem el castell i ens sentim segurs del nostre lloc i d'on volem arribar comenci a sonar el toc de castell.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
