Milton Friedman
... but many people ignore that. Why?
dimecres, 31 de desembre del 2008
dilluns, 29 de desembre del 2008
divendres, 26 de desembre del 2008
El rossinyol - Els lais de Maria de França
En El rossinyol Maria de França ens conta la història d’una dama enamorada del cavaller que vivia al costat de la seva casa.
La seva relació es limitava a comunicar-se de lluny per la finestra, però el seu marit ja tenia la mosca al nas per les absències de la seva dona.
Finalment, li demanà pel per què de les seves freqüents visites a la finestra i ella li explicà que era per sentir com cantava el rossinyol. El seu marit, gelós, ordenà prendre l’ocell i el matà davant mateix de la seva dona, llençant-li el cos mort del rossinyol ple de sang al damunt.
La dona, trista per haver perdut la seva excusa per comunicar-se amb el seu amant, embolicà el rossinyol mort amb un brodat d’or i li envià al seu amor per explicar-li que ja no es podrien veure més. Aquest, en rebre'l, el posà en un capsa bellament decorada per recordar allò que havien perdut.
La seva relació es limitava a comunicar-se de lluny per la finestra, però el seu marit ja tenia la mosca al nas per les absències de la seva dona.
Finalment, li demanà pel per què de les seves freqüents visites a la finestra i ella li explicà que era per sentir com cantava el rossinyol. El seu marit, gelós, ordenà prendre l’ocell i el matà davant mateix de la seva dona, llençant-li el cos mort del rossinyol ple de sang al damunt.
La dona, trista per haver perdut la seva excusa per comunicar-se amb el seu amant, embolicà el rossinyol mort amb un brodat d’or i li envià al seu amor per explicar-li que ja no es podrien veure més. Aquest, en rebre'l, el posà en un capsa bellament decorada per recordar allò que havien perdut.
dimecres, 24 de desembre del 2008
Individual freedom
"The only way that has ever been discovered to have a lot of people cooperate together voluntarily is through the free market. And that's why it's so essential to preserving individual freedom".
Milton Friedman
These words are so obvious that I am not capable to add any comment to them.
dilluns, 22 de desembre del 2008
divendres, 19 de desembre del 2008
Els dos amants - Els lais de Maria de França
Els dos amants és la història d’un rei vidu que no volia casar la seva filla per no restar sol.
Per endarrerir al màxim el moment, posava a prova els pretendents fent-los carregar la seva filla a peu fins dalt d’una muntanya. Una prova quasi impossible de superar atesa l'altura de la muntanya.
La filla es va enamorar d’un jove noble i li proposà d’aconseguir-li una poció que li donés força per superar la prova. Quan estaven a mitja pujada ell, engrescat per la consecució de l'èxit, refusa prendre la poció, però quan arriben a dalt de tot, es mor de defalliment.
Ella li dóna la poció per reanimar-lo però no ho aconsegueix. Aleshores, vessa la resta del beuratge per la muntanya i li agafa un atac de cor de la pena.
Per endarrerir al màxim el moment, posava a prova els pretendents fent-los carregar la seva filla a peu fins dalt d’una muntanya. Una prova quasi impossible de superar atesa l'altura de la muntanya.
La filla es va enamorar d’un jove noble i li proposà d’aconseguir-li una poció que li donés força per superar la prova. Quan estaven a mitja pujada ell, engrescat per la consecució de l'èxit, refusa prendre la poció, però quan arriben a dalt de tot, es mor de defalliment.
Ella li dóna la poció per reanimar-lo però no ho aconsegueix. Aleshores, vessa la resta del beuratge per la muntanya i li agafa un atac de cor de la pena.
dijous, 18 de desembre del 2008
Bailouts. They're not all the same
Please, stop comparing the bailout of banks and financial institutions with the one of the automotive industry. They are not comparable.
Imagine a body in which the financial system is the heart and the automotive industry is an irreversible gangrenous foot whose harmful effects might spread up the leg to the vital organs. Is it reasonable to save the heart? Yes. isn't it? What would you do with the foot? Would you sever it or either would you try to "save" it by taking some pain killer?
Come on. Stop demagoguery. Please.
Imagine a body in which the financial system is the heart and the automotive industry is an irreversible gangrenous foot whose harmful effects might spread up the leg to the vital organs. Is it reasonable to save the heart? Yes. isn't it? What would you do with the foot? Would you sever it or either would you try to "save" it by taking some pain killer?
Come on. Stop demagoguery. Please.
dimecres, 17 de desembre del 2008
... if we only were allowed to be free (to choose)
"Most economic fallacies derive from the tendency to assume that there is a fixed pie, that one party can gain at the expense of another".
In this coming Dark Age for freedom it is not a bad idea to remember some words from Milton Friedman.
New solutions for the current crisis are at hand. Never doubt about it... if we only were allowed to be free (to choose).
In this coming Dark Age for freedom it is not a bad idea to remember some words from Milton Friedman.
New solutions for the current crisis are at hand. Never doubt about it... if we only were allowed to be free (to choose).
dilluns, 15 de desembre del 2008
divendres, 12 de desembre del 2008
Lanval - Els lais de Maria de França
Lanval és l’únic lai de Maria de França que fa referència a la cort artúrica.
Tracta d’un cavaller protegit del rei Artús que refusa els favors de la reina Ginebra ja que té una relació amorosa amb una fada que li demana que no faci mai pública la seva identitat.
La reina, per despit al refús de Lanval l’acusa públicament de no estar interessat en les dones. Per defensar-se en el judici que se li fa, ha de confessar la identitat de la seva amant i revelar el secret de la seva relació a petició del rei.
La fada apareix per defensar el seu estimat i endur-se'l a Avalon.
Tracta d’un cavaller protegit del rei Artús que refusa els favors de la reina Ginebra ja que té una relació amorosa amb una fada que li demana que no faci mai pública la seva identitat.
La reina, per despit al refús de Lanval l’acusa públicament de no estar interessat en les dones. Per defensar-se en el judici que se li fa, ha de confessar la identitat de la seva amant i revelar el secret de la seva relació a petició del rei.
La fada apareix per defensar el seu estimat i endur-se'l a Avalon.
dilluns, 8 de desembre del 2008
divendres, 5 de desembre del 2008
Freixe - Els lais de Maria de França
Dos cavallers es casen amb dues dames. Quan la primera d’elles es queda embarassada i dóna llum a dos bessons, l’altra dona l’acusa d’adulteri, ja que això només passa quan, segons aquesta, la mare ha estat amb dos homes. El cavaller rebutja la seva dona per aquesta infàmia.
Quan aquesta segona també es queda prenys i té dues bessones, per tal de no ser acusada de la mateixa suposada falta, es desfà d’una de les filles, Freixe, a la qual abandona en una abadia embolicada en un preciós brodat.
La noia creix i es converteix en un bella donzella de la qual s’enamora un poderós senyor. N’esdevé l’amistançada fins que aquest coneix una altra dona noble per casar-s’hi i que resulta ser la seva germana bessona. La que s'havia quedat amb la família. S’acaba descobrint que les dues són germanes quan la primera amant, ressignada, prepara el llit conjugal del seu senyor i el guarneix amb el seu preciat brodat i la mare de la núvia (que també era la seva mare!), reconeix la penyora. El senyor reconsidera el matrimoni inicial i es casa amb Freixe.
dilluns, 1 de desembre del 2008
divendres, 28 de novembre del 2008
Equitan - Els lais de Maria de França
A Equitan, coneixem la història d’un rei que s’enamora de la dona del seu senescal.
Ella era reticent a la relació perquè temia que quan el rei trobés una candidata de més rang social la deixés de banda. El rei li va prometre que això no passaria mai i que, si no fos perquè ja estava casada, s’hi esposaria.
La dona li proposa de matar el seu marit per quedar lliure. Aprofitant un viatge del rei amb el senescal planegen que el senescal es banyi en una banyera on, prèviament, li haurien posat aigua bullint. En un moment donat, el rei i la dona es troben per preparar la trampa per al senescal quan aquest no hi era, i aprofiten per folgar.
Aquest, però, arriba abans del que tenien previst i els enxampa El rei, avergonyit de la seva nuesa es vol amagar i ho fa, sense adonar-se, dins de la banyera d’aigua bullint i, lògicament, mor. El senescal, per despit, a continuació, també hi llença la seva dona.
Ella era reticent a la relació perquè temia que quan el rei trobés una candidata de més rang social la deixés de banda. El rei li va prometre que això no passaria mai i que, si no fos perquè ja estava casada, s’hi esposaria.
La dona li proposa de matar el seu marit per quedar lliure. Aprofitant un viatge del rei amb el senescal planegen que el senescal es banyi en una banyera on, prèviament, li haurien posat aigua bullint. En un moment donat, el rei i la dona es troben per preparar la trampa per al senescal quan aquest no hi era, i aprofiten per folgar.
Aquest, però, arriba abans del que tenien previst i els enxampa El rei, avergonyit de la seva nuesa es vol amagar i ho fa, sense adonar-se, dins de la banyera d’aigua bullint i, lògicament, mor. El senescal, per despit, a continuació, també hi llença la seva dona.
dilluns, 24 de novembre del 2008
divendres, 21 de novembre del 2008
Guigemar - Els lais de Maria de França
Guigemar és la història d’un cavaller que mai s’havia enamorat. En un dia de cacera malfereix un cérvol i aquest, abans de morir, el maleeix condemnant-lo a patir per amor. Ell, també ferit, va a parar, per mitjà d’un vaixell màgic, a un lloc on un rei gelós té presonera la reina. Els dos s’enamoren i viuen una història d’amor.
Són descoberts i separats. Però abans tenen temps de passar-se unes penyores per segellar el seu amor. Ella li passa una camisa amb un nus que només ella podrà desfer. Ell, un cinturó de castedat que només ell podrà desfer.
Uns anys més tard, quan ell ja ha tornat a casa i ella havia estat feta presonera per un altre senyor després d’haver escapat del seu marit, es retroben, es reconeixen per les penyores, i ell l’allibera del seu darrer carceller.
dimecres, 19 de novembre del 2008
He vist la llum!!!
Fa quatre dies que he descobert el món. He entrat en el món Mac i ja res tornarà a ser com abans.
Quina meravella! Quina funcionalitat! Quina usabilitat! Quin disseny...!
Ara bé, aquesta descoberta em planteja un dubte sobre l'eficiència dels mercats en la regulació de l'oferta i la demanda. Com és que els Mac's no han esborrat del mapa els ineficients PCs i els seus Windows? Que són més cars... i? Segur que un increment de vendes ajudaria a baixar el seu preu unitari.
En fi, espero que tothom acabi caient del cavall com jo... i ja se sap com som de vehements els conversos, oi?
dilluns, 17 de novembre del 2008
divendres, 14 de novembre del 2008
Bisclavret - Els lais de Maria de França
Un baró de Bretanya anomenat Bisclavret, desapareix tres dies a la setmana sense que ningú sàpiga on va.
Finalment, confessa a la seva dona que és un home llop i que quan es transforma en l'animal, ha d’amagar la seva roba per poder tornar a ser home.
La dona que tenia un amant, i d'acord amb aquest, li pren la roba en una de les seves desaparicions i d’aquesta manera impedir-li que torni a la seva condició humana. Un cop perpetrada l'acció la mala dona aprofita per esposar el seu amant.
Un any més tard, en una cacera, el rei troba l’home-llop. Ell i els seus acompanyants li veuen un posat diferent i, fins i tot, humà. En Bisclavret, però, no pot parlar i no pot explicar la seva història real. Se l’emporten a la cort com a animal de companyia.
Bisclavret, en la seva condició animal, conviu a la cort amb el rei i els altres cavallers. tots el tenen en gran estima pel seu capteniment i fidelitat. Al cap d'un temps, quan a palau apareix el nou marit de la dona de Bisclavret, l'home-llop se li abraona i l’ataca, cosa que no havia fet mai abans amb ningú. Amb la seva dona fa el mateix i li arrenca el nas d’una mossegada i aquesta confessa el que va passar. Recuperen la roba de Bisclavret i ell torna a la seva condició humana inicial.
Finalment, confessa a la seva dona que és un home llop i que quan es transforma en l'animal, ha d’amagar la seva roba per poder tornar a ser home.
La dona que tenia un amant, i d'acord amb aquest, li pren la roba en una de les seves desaparicions i d’aquesta manera impedir-li que torni a la seva condició humana. Un cop perpetrada l'acció la mala dona aprofita per esposar el seu amant.
Un any més tard, en una cacera, el rei troba l’home-llop. Ell i els seus acompanyants li veuen un posat diferent i, fins i tot, humà. En Bisclavret, però, no pot parlar i no pot explicar la seva història real. Se l’emporten a la cort com a animal de companyia.
Bisclavret, en la seva condició animal, conviu a la cort amb el rei i els altres cavallers. tots el tenen en gran estima pel seu capteniment i fidelitat. Al cap d'un temps, quan a palau apareix el nou marit de la dona de Bisclavret, l'home-llop se li abraona i l’ataca, cosa que no havia fet mai abans amb ningú. Amb la seva dona fa el mateix i li arrenca el nas d’una mossegada i aquesta confessa el que va passar. Recuperen la roba de Bisclavret i ell torna a la seva condició humana inicial.
dilluns, 10 de novembre del 2008
divendres, 7 de novembre del 2008
Els lais de Maria de França - Ionec
A finals del segle XII, una autora de la qual coneixem molt poc i que anomenem Maria de França va escriure una sèrie de contes curts a partir de dues de les grans fonts literàries de l’època: la poesia lírica dels trobadors i els vells contes celtes. M'agradaria presentar-vos, al llarg dels propers posts, algunes de les seves dotze històries. Avui començarem amb el lai anomenat Ionec.
Ionec és el relat sobre la història de la dona del senyor de Caerwent que s’enamorà d’un cavaller mag anomenat Muldumarec. 
Aquesta dama estava reclosa en el seu castell i el cavaller la visitava en forma d’ocell per poder-hi accedir. Quan el marit se n’assabentà de la relació de la seva dona, parà un parany amb unes punxes de ferro a la finestra de la torre on estava sempre tancada i Muldumarec es ferí de mort.
Abans de morir, lliurà a la seva estimada un anell per tal que, en posar-se'l, el seu marit oblidés tot el que sabia, i una espasa. Li digué, també, que el fill d’ambdós s’anomenaria Ionec.
Quan el nen es convertí en un jove, la mare, el senyor de Caerwent i Ionec visitaren, per casualitat, la tomba de Muldumarec. La mare li explicà tota la veritat a Ionec i aquest acabà amb la vida del seu, des d'aquell moment, padrastre.
dilluns, 3 de novembre del 2008
dimarts, 28 d’octubre del 2008
What globalization is. A true story
Today, I have experienced what globalization really is. I got into a cab in L.A. (in Culver City, to be precise) and I asked the driver to take me to my hotel. Obvioulsy, as it always seems to happen in the so called “American capital of entertainment”, the driver did not know where the address was (the hotel is placed in a rather near to the downtown crossroad of broad boulevards … anyway…). I had to explain to him where it was.
He asked my colleague and I if we were Germans. My answer was that we were from Barcelona (I am to lazy to tell people in America that I am Catalan, not Spanish… you understand what I mean, don’t you?). My colleague, in response, asks him for his origin, as he was not apparently either a WASP or a Latin American. He happened to be Armenian.
Armenia! What do I know from Armenia (apart from some tips of their unfortunate History)? Sirusho!!!! Well, my last input from the Caucasian country is a beautiful singer who, unfairly did not win the last Eurovision contest held in Serbia with a sticky song called “Qele, qele”. At that moment, we have exchanged some words about the girl…
Globalization has ended up , then, being a short conversation in L.A. between an Armenian and a Catalan about music and a pretty girl. Isn’t it a beautiful definition of a word?
dilluns, 20 d’octubre del 2008
Market is King!!!
"Capitalistes del món, uniu-vos!".
Quan es troben perles com el cartoon que encapçala aquesta entrada, provinent d'una de les millors publicacions del món, The Economist, un se sent segur, malgrat algunes temptacions momentànies de dubte, de les virtuts de la llibertat d'acció i pensament que són els principals motors de desenvolupament de la nostra civilització.
Per cert, i ja que parlem de The Economist, és d'obligada lectura l'editorial d'aquesta setmana. Era el text que necessitàvem per posar les coses al seu lloc.
diumenge, 19 d’octubre del 2008
Votem a les eleccions americanes?
Quan s'acosten les eleccions americanes, des d'aquí sempre sentim veus que diuen que la resta del món també hi hauríem de tenir alguna cosa a dir en aquest procés electoral. La raó és que allò que decideix el president dels Estats Units ens afecta a tots.
És un argument parcialment vàlid. De fet, crec que haurien de poder votar en les eleccions americanes tots aquells "no americans" que vulguin pagar impostos americans, que estiguin disposats a que persones properes (o ells mateixos) formin part de l'exèrcit americà en missions per tot el món, que assumeixin ser objectiu prioritari (com els ciutadans americans) de segons quins grups terroristes, etc., etc. entre d'altres "privilegis"...
Seguim volent votar en les eleccions americanes?
És un argument parcialment vàlid. De fet, crec que haurien de poder votar en les eleccions americanes tots aquells "no americans" que vulguin pagar impostos americans, que estiguin disposats a que persones properes (o ells mateixos) formin part de l'exèrcit americà en missions per tot el món, que assumeixin ser objectiu prioritari (com els ciutadans americans) de segons quins grups terroristes, etc., etc. entre d'altres "privilegis"...
Seguim volent votar en les eleccions americanes?
dimecres, 15 d’octubre del 2008
Què m'està passant?
Un dels pitjors efectes de la crisi econòmica en la qual ens trobem és que m'està fen
t qüestionar el meu liberalisme de pedra picada. Fins i tot les polítiques de demanda de Keynes em semblarien bé en una situació com l'actual! No hi veig una altra sortida (a part d'una correcta regulació dels mercats!). On anirem a parar, però!
t qüestionar el meu liberalisme de pedra picada. Fins i tot les polítiques de demanda de Keynes em semblarien bé en una situació com l'actual! No hi veig una altra sortida (a part d'una correcta regulació dels mercats!). On anirem a parar, però!Espero que aviat tornem a la normalitat i poguem seguir criticant aquells que no confien plenament en les forces del mercat per dirigir l'economia.
Aprofito l'avinentesa per felicitar al professor Paul Krugman pel seu premi Nobel... I l'Escola de Xicago, caçant mosques.
divendres, 10 d’octubre del 2008
Nous horitzons
Avui és el darrer dia abans d'un nou temps.
És el moment de prendre aire, aixecar-se i sortir amb pas ferm cap a un nou objectiu amb convenciment, però amb realisme. Amb la certesa en la consecució. Al capdavall, tot depèn d'un mateix.
La caixa negra
He sortit a perfumar el meu cos
de qui m'espera. Sóc una diana
que corre cap al dard.
M’he afaitat bé: la mandíbula
és terreny de bes.
Si ara fos un avió i m’estavellés,
us cegaria, en obrir la meva caixa negra,
tanta llum.
Manel Forcano (2002)
És el moment de prendre aire, aixecar-se i sortir amb pas ferm cap a un nou objectiu amb convenciment, però amb realisme. Amb la certesa en la consecució. Al capdavall, tot depèn d'un mateix.
La caixa negra
He sortit a perfumar el meu cos
de qui m'espera. Sóc una diana
que corre cap al dard.
M’he afaitat bé: la mandíbula
és terreny de bes.
Si ara fos un avió i m’estavellés,
us cegaria, en obrir la meva caixa negra,
tanta llum.
Manel Forcano (2002)
dimecres, 24 de setembre del 2008
La realitat existent
En Baltasar Porcel en la seva novel·la Ulisses a alta mar reprodueix un diàleg d’un suposat president de la Generalitat de Catalunya amb el protagonista del llibre. Quan aquest l’inter
pel·la per tal que defineixi l’abast del seu catalanisme, aquest li respon amb la descripció del tipus de persona amb la qual se sentiria còmode per dirigir el seu projecte polític. Aquesta hauria de ser un perfil tal “que accepti la realitat existent com un fet transitiu, com un estat dinàmic i fluid, esbargint els problemes i centrant l’energia en la construcció contínua”.
pel·la per tal que defineixi l’abast del seu catalanisme, aquest li respon amb la descripció del tipus de persona amb la qual se sentiria còmode per dirigir el seu projecte polític. Aquesta hauria de ser un perfil tal “que accepti la realitat existent com un fet transitiu, com un estat dinàmic i fluid, esbargint els problemes i centrant l’energia en la construcció contínua”.No havia llegit mai una descripció més clara del possibilisme a adoptar davant de la situació dels nostre país. Estic temptat d’acceptar-la com a dogma propi. Em costa, però, assumir això de “la realitat existent”.
dijous, 18 de setembre del 2008
El registre de la felicitat
El nostre amic Toni ens convidà a gaudir el darrer pont de la Diada tot navegant en el seu magnífic veler. Una de les nits, amarrats al Port d’Aiguadolç de Sitges i després d’unes reflexions col·lectives, copa de vi a la mà, sobre la importància de la felicitat, ens va llegir el conte “El buscador” que Jorge Bucay inclou en el seu llibre “Cuentos para pensar”.
No revelaré la història per tal que el possible lector interessat en pugui fruir amb la seva lectura. L’únic que us vull transmetre és que de la narració se n’ha de treure que sempre és important enregistrar els moments de felicitat i sumar-ne el temps de la seva durada. D’aquesta manera, en totes les hores que vivim, sempre haurem de mirar de maximitzar els temps que anotem en un imaginari registre de moments feliços per tal que el còmput final resulti ben galdós.
dimecres, 17 de setembre del 2008
Yes we can
Des que vaig sentir per primer cop aquesta cançó de Will I Am, un dels membres de Black Eyed Peas, a favor de la campanya del candidat demòcrata Barack Obama, no he pogut deixar d’escoltar-la una i altra vegada.
Malgrat no estar massa d’acord en els plantejaments que, fins ara, ha expressat el senador per Illinois, la lletra de la cançó em porta a reconèixer, un cop més, la grandesa d’un poble com l’americà. Només el primer vers “It was a creed written into the founding documents that declared the destiny of a nation.” ja em posa la pell de gallina. Sempre tenen presents els pares fundadors del país i la feina que van fer per crear un nou ens basat en les llibertats i el progrés.
També, reconeixo que en el text identifico involuntariament frases que podríem relacionar amb la feina que ens queda per fer a Catalunya: "We know the battle ahead will be long, but always remember that no matter what obstacles stand in our way, nothing can stand in the way of the power of millions of voices calling for change” o “that we are not as divided as our politics suggests; that we are one people; we are one nation; and together, we will begin the next great chapter in the American [Catalan] story with three words that will ring from coast to coast; from sea to shining sea: Yes We Can”.
De moment, però, només elocubracions… Si fòssim com els americans, segurament no hauríem d’escriure posts com aquests.
Malgrat no estar massa d’acord en els plantejaments que, fins ara, ha expressat el senador per Illinois, la lletra de la cançó em porta a reconèixer, un cop més, la grandesa d’un poble com l’americà. Només el primer vers “It was a creed written into the founding documents that declared the destiny of a nation.” ja em posa la pell de gallina. Sempre tenen presents els pares fundadors del país i la feina que van fer per crear un nou ens basat en les llibertats i el progrés.
També, reconeixo que en el text identifico involuntariament frases que podríem relacionar amb la feina que ens queda per fer a Catalunya: "We know the battle ahead will be long, but always remember that no matter what obstacles stand in our way, nothing can stand in the way of the power of millions of voices calling for change” o “that we are not as divided as our politics suggests; that we are one people; we are one nation; and together, we will begin the next great chapter in the American [Catalan] story with three words that will ring from coast to coast; from sea to shining sea: Yes We Can”.
De moment, però, només elocubracions… Si fòssim com els americans, segurament no hauríem d’escriure posts com aquests.
diumenge, 7 de setembre del 2008
Conquesta
De Llevant a Ponent passejà l’esguard. La llum incipient del dia s’aixecava per darrere la carena verda que tenia al seu davant. Més avall, a la falda de la serra de turons, esperava esporuguida i indefensa la fortalesa enemiga.
Sobre el cavall, el llorejat mariscal passava revista a les tropes. La soldadesca impacient i afamada de botí semblava no poder esperar. Feia mesos que havia començat la campanya i poques havien estat les victòries. Triomfs escadussers i cars en temps i vides. Per fi, davant d’ells, es presentava com un regal del cel, aquella presa atractiva i tremolosa. Esperaven el senyal per abraonar-se despietadament sobre els murs de l’enclau. Com la fera abans de l’atac, semblaven ensumar el terror i la debilitat amb el qual els esperaven les tropes refugiades en aquells murs esdevinguts ratera. Totes les mirades seguien el pas del mariscal. Un pas que seguia una trajectòria repetida per davant de les files dels soldats. El seu rostre no semblava traspuar cap senyal. Tots ho veien clar, ningú podia esperar més. Què impedia que el sabre del capitost s’alcés per damunt del seu cap i manés l’atac?
Prou que veia la factibilitat de l’atac. No hi havia risc. Les baixes serien minses, de ben segur. La fortalesa cauria d’una bufada. Amb tot, però, hi havia alguna cosa que l’aturava. Era una barreja de sentiment de pietat i de desencís. Què en treuria d’una victòria com aquella? Hi ha honor en les victòries sense èpica? El botí és prou recompensa per a un soldat com ell? Tants anys amb el desig continuat d’acumular riqueses en les seves accions de guerra i ara que tenia a l’abast un petit tresor sense esforç semblava com si no estigués decidit a arreplegar-lo.
El sol s’aixecava lentament i inexorable entre els caps dels pujols que encerclaven la vall que tenia als seus peus i feia de gàbia a la presa temerosa de l’atac imminent. Des de la seva posició privilegida podia observar els moviments desesperats dels defensors. Portaven armes d’un costat a l’altre de les fortificacions. Els merlets s’omplien d’atemorits vilatans que blandien armes inexpertes. Les portes dels murs s’havien cobert, per l’interior, amb tota mena de baluernes per tal d’impedir l’accés dels assetjants. Aquell brugit, però, no era altra cosa que els últims cops de cua d’una criatura condemnada. Alguns soldats donaven ordres desesperades al poble que s’havia de defensar sense saber com fer-ho. La derrota era una certesa, l’esperança només restava en el després. Un després en mans dels segurs vencedors. Un després hostatge de la voluntat dels voltors que romanien a l’aguait per llançar-s’hi al damunt.
El seu cavall semblava haver-se encomanat de la impaciència general. Neguitós, obligava el genet a un esforç addicional per tal de mantenir un pas pausat de revista. Quan arribà a l’extrem més oriental del front d’atac aturà la montura. Tancà els ulls. L’assistent que l’acompanyava no entenia res. Es voltà per cercar la mirada d’un dels generals que els seguia de prop. Tots dos es fitaren amb estranyesa. Què estava passant? En aquells breus segons en els quals el mariscal romangué amb els ulls clucs, els episodis més importants de la seva carrera militar passaren veloços per la seva ment: la primera batalla vençuda, les primeres ferides, els primers botins. Tots ells embolcallats d’una èpica i d’un tremp que ara no podia trobar. Obrí els ulls i respirà fons. Amb la cara alçada, els llavis fortament tancats, les narius obertes llençà una mirada desafiant, primer a la tropa, i després als seus expectants generals. Seguidament dirigí els seus ulls a la fortalesa que l’esperava vall avall. El puny es tancava amb força sobre l’empunyadura de l’espasa. D’esquena als seus soldats i mirant cap als primers ratjos del sol desenvainà de manera sobtada l’espasa. El so del metall ressonà per tota la vall. En el seu recorregut per les ones de l’aire deixà una estela de determinació. Aquell tall en el blau del cel marcava l’inici d’una nova història. Donà el senyal d’atac. Un senyal ferm, amb contundència i ràbia. Una ràbia que sortia del seu interior més pregon. Havia de ser un atac despietat. Els dubtes tinguts no podien ser una mostra de feblesa. Ningú podia ser testimoni d’allò que no era.
“A l’atac! No deixeu presoners!”
Sobre el cavall, el llorejat mariscal passava revista a les tropes. La soldadesca impacient i afamada de botí semblava no poder esperar. Feia mesos que havia començat la campanya i poques havien estat les victòries. Triomfs escadussers i cars en temps i vides. Per fi, davant d’ells, es presentava com un regal del cel, aquella presa atractiva i tremolosa. Esperaven el senyal per abraonar-se despietadament sobre els murs de l’enclau. Com la fera abans de l’atac, semblaven ensumar el terror i la debilitat amb el qual els esperaven les tropes refugiades en aquells murs esdevinguts ratera. Totes les mirades seguien el pas del mariscal. Un pas que seguia una trajectòria repetida per davant de les files dels soldats. El seu rostre no semblava traspuar cap senyal. Tots ho veien clar, ningú podia esperar més. Què impedia que el sabre del capitost s’alcés per damunt del seu cap i manés l’atac?
Prou que veia la factibilitat de l’atac. No hi havia risc. Les baixes serien minses, de ben segur. La fortalesa cauria d’una bufada. Amb tot, però, hi havia alguna cosa que l’aturava. Era una barreja de sentiment de pietat i de desencís. Què en treuria d’una victòria com aquella? Hi ha honor en les victòries sense èpica? El botí és prou recompensa per a un soldat com ell? Tants anys amb el desig continuat d’acumular riqueses en les seves accions de guerra i ara que tenia a l’abast un petit tresor sense esforç semblava com si no estigués decidit a arreplegar-lo.
El sol s’aixecava lentament i inexorable entre els caps dels pujols que encerclaven la vall que tenia als seus peus i feia de gàbia a la presa temerosa de l’atac imminent. Des de la seva posició privilegida podia observar els moviments desesperats dels defensors. Portaven armes d’un costat a l’altre de les fortificacions. Els merlets s’omplien d’atemorits vilatans que blandien armes inexpertes. Les portes dels murs s’havien cobert, per l’interior, amb tota mena de baluernes per tal d’impedir l’accés dels assetjants. Aquell brugit, però, no era altra cosa que els últims cops de cua d’una criatura condemnada. Alguns soldats donaven ordres desesperades al poble que s’havia de defensar sense saber com fer-ho. La derrota era una certesa, l’esperança només restava en el després. Un després en mans dels segurs vencedors. Un després hostatge de la voluntat dels voltors que romanien a l’aguait per llançar-s’hi al damunt.
El seu cavall semblava haver-se encomanat de la impaciència general. Neguitós, obligava el genet a un esforç addicional per tal de mantenir un pas pausat de revista. Quan arribà a l’extrem més oriental del front d’atac aturà la montura. Tancà els ulls. L’assistent que l’acompanyava no entenia res. Es voltà per cercar la mirada d’un dels generals que els seguia de prop. Tots dos es fitaren amb estranyesa. Què estava passant? En aquells breus segons en els quals el mariscal romangué amb els ulls clucs, els episodis més importants de la seva carrera militar passaren veloços per la seva ment: la primera batalla vençuda, les primeres ferides, els primers botins. Tots ells embolcallats d’una èpica i d’un tremp que ara no podia trobar. Obrí els ulls i respirà fons. Amb la cara alçada, els llavis fortament tancats, les narius obertes llençà una mirada desafiant, primer a la tropa, i després als seus expectants generals. Seguidament dirigí els seus ulls a la fortalesa que l’esperava vall avall. El puny es tancava amb força sobre l’empunyadura de l’espasa. D’esquena als seus soldats i mirant cap als primers ratjos del sol desenvainà de manera sobtada l’espasa. El so del metall ressonà per tota la vall. En el seu recorregut per les ones de l’aire deixà una estela de determinació. Aquell tall en el blau del cel marcava l’inici d’una nova història. Donà el senyal d’atac. Un senyal ferm, amb contundència i ràbia. Una ràbia que sortia del seu interior més pregon. Havia de ser un atac despietat. Els dubtes tinguts no podien ser una mostra de feblesa. Ningú podia ser testimoni d’allò que no era.
“A l’atac! No deixeu presoners!”
dissabte, 6 de setembre del 2008
Força, Equilibri, Valor i Seny
En la darrera Festa Major de Vilafranca, i mentre observava com les millors colles castelleres del país (els Castellers de Vilafranca, la Joves de Valls, la Vella de Valls i els Minyons de Terrassa), aixecaven, amb més o menys fortuna, les imponents torres humanes, pensava en com podríem traslladar els principis castellers (Força, Equilibri, Valor i Seny) a l'acció cívica, social i política per mirar de superar el, al meu entendre i al de molts, crític moment en el qual viu el nostre país.
La força ens ha de servir per poder-nos enfrontar als qui tenen interessos contraposats a nosaltres (els qui necessiten els nostres recursos, els qui veuen amenaçada la seva identitat en l'existència i vigència de la nostra, ...).
L'equilibri el volem per tal de poder aconseguir els nostres interessos sense malmetre les relacions amb el nostre entorn (població forana que viu en el nostre país, estats i comunitats polítiques amb les quals hem i haurem d'interactuar).
El valor sempre és necessari en tot procés que ens porti a un canvi. Un nou statu quo segur que comportarà enfrontaments, crisis, lluites, etc. L'objectiu final ha d'estar clar.
Finalment, el seny ens ha d'ajudar a fer les valoracions correctes davant de les noves situacions, i sobretot, ens de portar a fer, en tot moment, l'anàlisi objectiva que ens dugui a no recular per por de les incerteses degudes a càlculs erronis a curt termini.
Així doncs, em resulta pràcticament impossible d'entendre com un país que ha donat un fenomen com els dels castellers actuïi tant d'esquena a uns valors que, de ser aplicats i tinguts en compte, mai ens hauríem portat a raure en una situació de risc de supervivència com en la que ens trobem en aquests moments.
Potser ja és hora que comencem a fer la pinya i que quan iniciem el castell i ens sentim segurs del nostre lloc i d'on volem arribar comenci a sonar el toc de castell.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
