What globalization is. A true story

Today, I have experienced what globalization really is. I got into a cab in L.A. (in Culver City, to be precise) and I asked the driver to take me to my hotel. Obvioulsy, as it always seems to happen in the so called “American capital of entertainment”, the driver did not know where the address was (the hotel is placed in a rather near to the downtown crossroad of broad boulevards … anyway…). I had to explain to him where it was.

He asked my colleague and I if we were Germans. My answer was that we were from Barcelona (I am to lazy to tell people in America that I am Catalan, not Spanish… you understand what I mean, don’t you?). My colleague, in response, asks him for his origin, as he was not apparently either a WASP or a Latin American. He happened to be Armenian.

Armenia! What do I know from Armenia (apart from some tips of their unfortunate History)? Sirusho!!!! Well, my last input from the Caucasian country is a beautiful singer who, unfairly did not win the last Eurovision contest held in Serbia with a sticky song called “Qele, qele”. At that moment, we have exchanged some words about the girl…

Globalization has ended up , then, being a short conversation in L.A. between an Armenian and a Catalan about music and a pretty girl. Isn’t it a beautiful definition of a word?

Market is King!!!

"Capitalistes del món, uniu-vos!".

Quan es troben perles com el cartoon que encapçala aquesta entrada, provinent d'una de les millors publicacions del món, The Economist, un se sent segur, malgrat algunes temptacions momentànies de dubte, de les virtuts de la llibertat d'acció i pensament que són els principals motors de desenvolupament de la nostra civilització.

Per cert, i ja que parlem de The Economist, és d'obligada lectura l'editorial d'aquesta setmana. Era el text que necessitàvem per posar les coses al seu lloc.

Votem a les eleccions americanes?

Quan s'acosten les eleccions americanes, des d'aquí sempre sentim veus que diuen que la resta del món també hi hauríem de tenir alguna cosa a dir en aquest procés electoral. La raó és que allò que decideix el president dels Estats Units ens afecta a tots.

És un argument parcialment vàlid. De fet, crec que haurien de poder votar en les eleccions americanes tots aquells "no americans" que vulguin pagar impostos americans, que estiguin disposats a que persones properes (o ells mateixos) formin part de l'exèrcit americà en missions per tot el món, que assumeixin ser objectiu prioritari (com els ciutadans americans) de segons quins grups terroristes, etc., etc. entre d'altres "privilegis"...

Seguim volent votar en les eleccions americanes?

Què m'està passant?

Un dels pitjors efectes de la crisi econòmica en la qual ens trobem és que m'està fent qüestionar el meu liberalisme de pedra picada. Fins i tot les polítiques de demanda de Keynes em semblarien bé en una situació com l'actual! No hi veig una altra sortida (a part d'una correcta regulació dels mercats!). On anirem a parar, però!

Espero que aviat tornem a la normalitat i poguem seguir criticant aquells que no confien plenament en les forces del mercat per dirigir l'economia.

Aprofito l'avinentesa per felicitar al professor Paul Krugman pel seu premi Nobel... I l'Escola de Xicago, caçant mosques.

Nous horitzons

Avui és el darrer dia abans d'un nou temps.

És el moment de prendre aire, aixecar-se i sortir amb pas ferm cap a un nou objectiu amb convenciment, però amb realisme. Amb la certesa en la consecució. Al capdavall, tot depèn d'un mateix.

La caixa negra

He sortit a perfumar el meu cos
de qui m'espera. Sóc una diana
que corre cap al dard.
M’he afaitat bé: la mandíbula
és terreny de bes.

Si ara fos un avió i m’estavellés,
us cegaria, en obrir la meva caixa negra,
tanta llum.

Manel Forcano (2002)