De Llevant a Ponent passejà l’esguard. La llum incipient del dia s’aixecava per darrere la carena verda que tenia al seu davant. Més avall, a la falda de la serra de turons, esperava esporuguida i indefensa la fortalesa enemiga.
Sobre el cavall, el llorejat mariscal passava revista a les tropes. La soldadesca impacient i afamada de botí semblava no poder esperar. Feia mesos que havia començat la campanya i poques havien estat les victòries. Triomfs escadussers i cars en temps i vides. Per fi, davant d’ells, es presentava com un regal del cel, aquella presa atractiva i tremolosa. Esperaven el senyal per abraonar-se despietadament sobre els murs de l’enclau. Com la fera abans de l’atac, semblaven ensumar el terror i la debilitat amb el qual els esperaven les tropes refugiades en aquells murs esdevinguts ratera. Totes les mirades seguien el pas del mariscal. Un pas que seguia una trajectòria repetida per davant de les files dels soldats. El seu rostre no semblava traspuar cap senyal. Tots ho veien clar, ningú podia esperar més. Què impedia que el sabre del capitost s’alcés per damunt del seu cap i manés l’atac?
Prou que veia la factibilitat de l’atac. No hi havia risc. Les baixes serien minses, de ben segur. La fortalesa cauria d’una bufada. Amb tot, però, hi havia alguna cosa que l’aturava. Era una barreja de sentiment de pietat i de desencís. Què en treuria d’una victòria com aquella? Hi ha honor en les victòries sense èpica? El botí és prou recompensa per a un soldat com ell? Tants anys amb el desig continuat d’acumular riqueses en les seves accions de guerra i ara que tenia a l’abast un petit tresor sense esforç semblava com si no estigués decidit a arreplegar-lo.
El sol s’aixecava lentament i inexorable entre els caps dels pujols que encerclaven la vall que tenia als seus peus i feia de gàbia a la presa temerosa de l’atac imminent. Des de la seva posició privilegida podia observar els moviments desesperats dels defensors. Portaven armes d’un costat a l’altre de les fortificacions. Els merlets s’omplien d’atemorits vilatans que blandien armes inexpertes. Les portes dels murs s’havien cobert, per l’interior, amb tota mena de baluernes per tal d’impedir l’accés dels assetjants. Aquell brugit, però, no era altra cosa que els últims cops de cua d’una criatura condemnada. Alguns soldats donaven ordres desesperades al poble que s’havia de defensar sense saber com fer-ho. La derrota era una certesa, l’esperança només restava en el després. Un després en mans dels segurs vencedors. Un després hostatge de la voluntat dels voltors que romanien a l’aguait per llançar-s’hi al damunt.
El seu cavall semblava haver-se encomanat de la impaciència general. Neguitós, obligava el genet a un esforç addicional per tal de mantenir un pas pausat de revista. Quan arribà a l’extrem més oriental del front d’atac aturà la montura. Tancà els ulls. L’assistent que l’acompanyava no entenia res. Es voltà per cercar la mirada d’un dels generals que els seguia de prop. Tots dos es fitaren amb estranyesa. Què estava passant? En aquells breus segons en els quals el mariscal romangué amb els ulls clucs, els episodis més importants de la seva carrera militar passaren veloços per la seva ment: la primera batalla vençuda, les primeres ferides, els primers botins. Tots ells embolcallats d’una èpica i d’un tremp que ara no podia trobar. Obrí els ulls i respirà fons. Amb la cara alçada, els llavis fortament tancats, les narius obertes llençà una mirada desafiant, primer a la tropa, i després als seus expectants generals. Seguidament dirigí els seus ulls a la fortalesa que l’esperava vall avall. El puny es tancava amb força sobre l’empunyadura de l’espasa. D’esquena als seus soldats i mirant cap als primers ratjos del sol desenvainà de manera sobtada l’espasa. El so del metall ressonà per tota la vall. En el seu recorregut per les ones de l’aire deixà una estela de determinació. Aquell tall en el blau del cel marcava l’inici d’una nova història. Donà el senyal d’atac. Un senyal ferm, amb contundència i ràbia. Una ràbia que sortia del seu interior més pregon. Havia de ser un atac despietat. Els dubtes tinguts no podien ser una mostra de feblesa. Ningú podia ser testimoni d’allò que no era.
“A l’atac! No deixeu presoners!”
pel·la per tal que defineixi l’abast del seu catalanisme, aquest li respon amb la descripció del tipus de persona amb la qual se sentiria còmode per dirigir el seu projecte polític. Aquesta hauria de ser un perfil tal “que accepti la realitat existent com un fet transitiu, com un estat dinàmic i fluid, esbargint els problemes i centrant l’energia en la construcció contínua”.
pel·la per tal que defineixi l’abast del seu catalanisme, aquest li respon amb la descripció del tipus de persona amb la qual se sentiria còmode per dirigir el seu projecte polític. Aquesta hauria de ser un perfil tal “que accepti la realitat existent com un fet transitiu, com un estat dinàmic i fluid, esbargint els problemes i centrant l’energia en la construcció contínua”.
El nostre amic Toni ens convidà a gaudir el darrer pont de la Diada tot navegant en el seu magnífic veler. Una de les nits, amarrats al Port d’Aiguadolç de Sitges i després d’unes reflexions col·lectives, copa de vi a la mà, sobre la importància de la felicitat, ens va llegir el conte “El buscador” que Jorge Bucay inclou en el seu llibre “Cuentos para pensar”.
Entrades
