El Jaufré (4a part)

(continua...)

Arriben on els servents de Taulat tenen lligat el cavaller torturat per fer-lo pujar a la muntanya. Jaufré s’hi oposa i Taulat surt a combatre’l. Venç el protagonista de la història i allibera el cavaller torturat. Fa anar als protagonistes de la història a la cort del rei Artús per explicar què ha passat. Ara que ja ha resolt aquest tema, va a buscar Brunissèn.

Quan Taulat arriba a la cort d’Artús, hi ha una donzella que demana ajuda, però la cort artúrica està en decadència i ningú no la pot ajudar. Es fa el judici a Taulat i se’l condemna a passar set anys amb la mateixa pena que ell féu patir al cavaller torturat.

De camí cap a Montbrun, on viu Brunissèn, Jaufré deixa la filla d’Augier amb el seu pare. No el poden retenir gaire perquè ell vol anar a trobar-se amb la seva estimada.

Quan arriba a Montbrun, Brunissèn el rep amb un gran seguici i tots dos viuen en el dubte de dir o no allò que senten per l’altre. Passen una nit d’insomni amb aquestes cavil·lacions. Al dia següent, Jaufré es confessa induït per Brunissèn. Ella li demana garanties del seu amor.

Melian de Monmelior anuncia que arriba a Montbrun. És el cavaller torturat. Quan Jaufré i Brunissèn surten a trobar-lo, el cavaller és interpel·lat per la donzella que no havia rebut ajuda a la cort d’Artús. Jaufré se’n fa creus, però Brunissèn no vol que vagi a ajudar-la. Melian explica a Jaufré que el rei Artús el vol veure. Jaufré es vol quedar amb la seva estimada un temps i Melian s’ofereix per arreglar-los el matrimoni.

(continuarà...)

El Jaufré (3a part)

(continua...)

Pel camí es troba primer un traginer i després dos joves nobles que en un moment donat arrenquen a plorar i a lamentar-se. Quan Jaufré els demana per què ho fan intenten agredir-lo. Finalment, torna amb els joves que li preguen que no els ho torni a demanar.

Els dos joves són fills d’Augier d’Essart, un antic amic del pare de Jaufré. No aconsegueix saber el perquè del capteniment de la gent d’aquelles contrades però li donen una pista de com trobar Taulat. Ha d’anar, primer, a un castell on hi ha un cavaller ferit.

La dama que té cura de l’esmentat cavaller explica a Jaufré que Taulat l’obliga cada mes a pujar una muntanya. Quan arriba a dalt el pega fins que se li tornen a obrir un altre cop les ferides. El cavaller és el senyor natural de tots els que es planyen pel càstig que pateix. Taulat encara trigarà vuit dies a tornar i Jaufré decideix esperar-lo per combatre’l.

En l’espera, entra en un bosc i es troba una vella deforme que l’avisa que no hi entri. Jaufré no li fa cas i entra. Surt a trobar-lo un misteriós cavaller negre que desapareix quan Jaufré el fereix i torna a aparèixer com si res no hagués passat. Això es repeteix manta vegades, fins que arriba un ermità i el cavaller negre fuig. L’ermità l’acull fins al moment que ha de trobar-se amb Taulat.

Quan deixa la casa de l’ermità troba un gegant que porta la que resulta ser la filla d’Augier. Jaufré venç i se l’emporta.

(continuarà...)

"¡Que no estamos tan mal, hombre!"

El títol d'aquest post, repetint una coneguda frase del president Laporta en una alocució a les penyes del Barça, és el que em va venir al cap ahir quan vaig acabar de llegir la nota que el professor Xavier Sala Martín, en el seu espai de Facebook, adjuntava. Està escrita per un bon alumne seu i dóna una visió més optimista de la situació econòmica actual. 

A continuació, us adjunto el text:

"Policy makers and political candidates told us at the end of September that the economy was in crisis and that we likely faced a second Great Depression. Yet the Bureau of Economic Analysis showed recently that so far this recession is mild by historical standards. Nevertheless, President Obama's fear-mongering continues.

The economic news headline on January 26, 2009 was that the annualized real G.D.P. growth rate was ‑3.8 percent in the fourth quarter. In plain English: adjusted for inflation, total spending in the United States economy was about one percent lower in October-December than it was July-September. (The fourth quarter performance would have to repeat itself three more times – for a full year – in order for real GDP to actually fall the 3.8 percent in the headline.)

None of us likes to see our purchasing power fall, but it helps to put the one percent drop in perspective. That drop was pretty similar to what happened during the 1990 recession. Real spending has so far done much better than the 1981-82 recession, when it fell three times as much. The Great Depression of the 1930s was far worse.

Another way to understand the headline: spending fell $120 per person.

Normally, a small G.D.P. change is not big news – but it is today, because political leaders of both parties have grossly exaggerated the economy’s problems. October 1 began the quarter, within just a few days of Bernanke’s and Paulson’s telling President Bush “if we don’t act boldly, Mr. President, we could be in a depression greater than the Great Depression.” Then presidential-candidate Barack Obama said that “the credit market is seized up and businesses, for instance, can’t get loans to meet payroll.”

These dire alarms were used to justify hastily giving Paulson the authority to spend $2300 per American to bail out banks. Yet they were speaking about an economy that so far has only dropped by $120 per person. Perhaps the economy has more to fall, but it doesn’t make sense to spend thousands of dollars in order to rescue a few hundred.

The economy is hard to predict, so the alarmists might be excused for thinking that this recession was much worse than previous ones. But the January 26th report finally showed us that so far this recession is a lot like 1990’s: not a happy time, but mild by the standards of previous recessions.

Nevertheless, Congressional Democrats and President Obama persist in sounding economic alarms to justify still more government spending. President Obama said Wednesday that the recession will become “a catastrophe” unless an economic stimulus bill soon becomes law. The proposal now is a stimulus plan costing almost $3000 per American.

Only a few people pointed out last year that chaos for the finance industry does not necessarily mean tragedy for the economy as a whole, so that bailouts and stimulus packages are worth far less than their price tag. Now we know: the economy as a whole continued to maintain high levels of production production and spending. Although the economy should be closely watched in 2009, taxpayers would be better served if their representatives would discern hype from real disaster, and thereby better protect taxpayer wallets from the alarmists".

 
Posted by Casey B. Mulligan

Amb l'allau de notícies negatives que anem rebent cada dia, no està malament poder llegir reflexions d'aquest caire. Si, a més, fossin certes... ja fóra massa! Pensem que quan el president Laporta va pronunciar la frase d'aquest títol sembla que va acabar tenint raó: no estàvem tan malament. Haurem de buscar uns quants Guardioles per a l'economia!

Videopost - Llença't cap amunt

En el primer escrit d'aquest blog, els Castellers van servir de pedra angular per poder bastir un breu discurs d'encoratjament nacional. Després d'uns quants mesos, Tirant lo Blog fa una incursió en el món multimèdia i penja el primer post audiovisual. 

A partir d'unes fotografies que vaig fer per la festa de Sant Fèlix, afegint una música i un missatge final en els títols de crèdit explico, en forma de muntatge multimèdia quin hauria de ser el canvi d'actitud que hauríem de fer tots plegats per tal de començar a trobar solucions a la situació del nostre país.

El Jaufré (2a part)

(continua...)

En la persecució de Taulat, Jaufré troba un escuder atemorit que li demana que marxi d’aquelles contrades si vol viure. Algú que ha matat el seu senyor i s’ha endut una donzella. Un leprós que ha segrestat un nen el porta cap a una casa on hi ha la donzella vigilada per un gegant leprós amb una gran maça. Lluiten, guanya Jaufré però queda malferit i no pot sortir de la casa.

Es mou per la casa i es troba el leprós i tot de nens que ploren. Els tenia segrestats el gegant per curar-se amb la sang dels infants. L’obliga a explicar com sortir de la casa: partint un cap que trobarà en dos i resistint el que li passi a continuació. Troba el cap, el parteix en dos i la casa comença a caure-li al damunt, deixant-lo malferit. Ho supera i pot alliberar els presoners.

El cavall porta Jaufré fins a un jardí. Allí s’hi queda per dormir. La senyora del lloc, però, no pot dormir sense el soroll dels ocells que ha espantat Jaufré amb la seva presència. Envia un seguit de cavallers per prendre’l però fins que no hi van tots alhora no aconsegueixen reduir-lo.

Brunissèn, la senyora del lloc, el vol fer matar, però s’enamoren l’un de l’altre. Jaufré demana dormir abans de ser executat. Quan tots dormen, arrenquen a plorar i a lamentar-se. Jaufré demana què passa i l’agredeixen. Després els passa i segueixen dormint. Al cap d’unes hores torna a esdevenir-se el mateix. Jaufré no diu res i quan pot s’escapa.

(continuarà...)

Regulació versus intervencionisme

Com a resposta al comentari fet al meu post Responsabilitats públiques i privades en el qual se'm demanava un aclariment sobre la relació entre els conceptes "intervenció" i "regulació", voldria contestar amb el següent paràgraf extret de l'entrada Economic interventionism de la Wikipedia:

"Economic interventionism is any action taken by a government, beyond the basic regulation of fraud and enforcement of contracts, in an effort to affect its own economy. Economic intervention can be aimed at a variety of political or economic objectives, such as promoting economic growth, increasing employment, raising wages, raising or reducing prices, promoting equality, managing the money supply and interest rates, or addressing market failures. The intervention may to direct, or indirect as in the case of indicative planning. When this economic planning is extensive, the economy is referred to as a planned economy".

És especialment aclaridora, al meu entendre, la primera frase. Així doncs, "regulació" sí, depèn i sempre amb mesura i criteri econòmic, però "intervencionisme" no, mai.

El Jaufré (1a part)

El Jaufré és una obra molt important en el context de la literatura romànica. Es tracta de l'única novel·la artúrica coneguda escrita en llengua oocitana. A més, el seu autor anònim, de ben segur que era súbdit de la Corona Catalano-Aragonesa.

És una obra singular, atès que té tots els elements de la matèria artúrica, al mateix temps que incorpora una sèrie d'elements novedosos, com la comicitat i la crítica política, a causa de la seva elaboració posterior a l'època de, per exemple, Chrétien de Troyes, el gran autor de novel·les que tenien com a escenari la cort del rei Artús.

Per tal de promoure la lectura d'aquesta gran obra des d'aquesta modesta tribuna, en les properes setmanes explicarem la novel·la de manera sintètica. Espero que en gaudiu.

EL JAUFRÉ

Una introducció de tipus joglaresc ens situa la història a la cort del rei Artús, a Carduel. Comença la història amb un elogi al rei d’Aragó.

És Pentecosta i a la cort no poden dinar fins que ocorri una aventura. El rei decideix sortir a buscar-la. Sent uns planys en el bosc i troba un animal meravellós menjant-se el blat d’un molí. Quan l’intenta treure la bèstia del molí, s’hi enganxa sense voler i aquesta se l’emporta volant, amb gran desesperació dels cortesans que temien per la vida del rei. Aquest, finalment, és alliberat per la bèstia que resultà ser un cavaller mag.

Tornats a la cort, un jove escuder (Jaufré) demana ser investit cavaller. Al mateix temps, el cavaller Taulat mata un cavaller desafiant al rei. Jaufré es presta a combatre la provocació. Se li donen les armes i surt darrere de Taulat mentre Keu fa befa de la seva suposada inexperiència.

De camí, troba uns cavallers morts i un de malferit que li explica que Estout de Verfeuil mata tot cavaller que troba armat. Quan Jaufré arriba on aquest orgullós Estout té presoners a quaranta cavallers, combaten i venç Jaufré.

Segueix i troba una llança blanca penjada d’un arbre. Quan la despenja, apareix un nan que li anuncia que per haver fet això acabarà penjat. Surt un cavaller que l’amenaça, lluiten i Jaufré torna a vèncer.

Seguidament, troba un guardià que li barra el pas i li demana les armes i el cavall si vol continuar el camí. Lluiten i Jaufré guanya, li talla els peus i el guardià li confessa que té uns cavallers presoners que Jaufré allibera.

(continuarà...)

Responsabilitats públiques i privades

Ahir Paul Krugman escrivia un interessant article en el NYTimes. Feia referència a qui hauria de gestionar les empreses (concretament les entitats financeres) a qui l'administració pública ha donat sucosos ajuts econòmics.

Segons el darrer Nobel en economia, s'ha de reconsiderar el tòpic que la gestió de les empreses és més eficient en mans privades que gestionades per l'administració pública. A la vista dels darrers resultats econòmics sembla que aquesta afirmació, sempre segons Krugman, és discutible. Aquí li podríem respondre que el problema per la mala gestió no és tan "responsabilitat" d'uns gestors que tenien uns ambiciosos objectius empresarials com d'una administració que no ha vetllat per un bon funcionament del mercat (paper que crec  que és el que li pertoca, i cap més).

El prestigiós economista de Princeton reclama per a les administracions públiques les compensacions en cas que s'obtinguin resultats econòmics positius després de la seva intervenció. De fet, serien com uns accionistes més. Això sembla indiscutible, a priori. I dic a priori perquè potser les aportacions de l'administració per arreglar el desgavell s'haurien d'entendre com el preu que hauria de pagar per no haver complert amb el seu

deure de garant del bon funcionament dels mercats. Addicionalment, els responsables polítics del desastre també haurien de pagar (l'expresident Bush i la seva administració ja ho han fet com s'ha vist en les darreres eleccions americanes). Als gestors privats ja els ho faran pagar els seus accionistes.

Amb aquesta crisi correm el perill d'entrar en un intervencionisme desastrós per al progrés. Anem amb compte! Friedman potser es va passar uns quants pobles amb algunes dels seus postulats, però en altres potser li hauríem de fer més cas.

Haik13

En el breu xàfec

esguard impassible

surt aviat el sol